Tornem a veure com l’independentisme viu una nova crisi, aquest cop per la llengua. És una de tantes que ERC, Junts i la CUP han patit durant els darrers anys. Punts de vista diferents dels partits polítics que estan al Parlament, que reiterades vegades s’allunyen de la voluntat popular que els va elegir com a representants, i també de les institucions com l’ANC, Òmnium o Plataforma de la Llengua que han estat membres actius per l’independentisme i nodrit els sentiments generals. Aparentment, l’independentisme és un guirigall que gens agrada a la majoria dels catalans que voten i posen al Parlament els diputats per representar Catalunya com a Nació, la Llengua Catalana com a parla mil·lenària del poble i elaborar lleis per satisfer les necessitats nacionals.
Al fons, la qüestió dels enfrontaments entre les forces polítiques catalanes emergeix des de fora i preferentment des de l’estament jurídic i polític espanyol. Van començar revocant l’Estatut, aprovat segons els requisits marcats per la Constitució. Aquella sentència va encendre els ànims de milions de catalans. Mai s’havia vist una contesta tant massiva del poble català, amb manifestacions multitudinàries I mai tan concorregudes a Europa. I el que va començar per un Tribunal Constitucional marcat ideològicament i dominat per la porta de darrera, ha continuat amb irracionalitats judicials una al darrera de l’altra en el que es refereix a Catalunya, durant els darrers 10 anys, i que ha acabat amb la del TSJC amb la quota del 25% de les classes en castellà a les escoles catalanes. Com uns pares que representen una petita minoria que demanen l’escola en castellà a Catalunya, pot un tribunal arribar a sentenciar en contra de la voluntat majoritària del poble català? I més coneixent aquests magistrats que el castellà està desbordant l’ús del català dins i fora de l’escola i la realitat és que més del 52% de les classes ja es fan en la llengua que no és la pròpia de Catalunya. Amb l’agreujant que els alumnes que surten de les escoles catalanes coneixen, segons els exàmens que realitzen, millor el castellà que els escolaritzats fora de Catalunya. I l’exemple el tenim que alguns exàmens de llengua castellana s’han hagut d’eliminar per incorporar-se a cossos tan significats de l’Estat Espanyol, com els policials, perquè només aprovaven un de cada quatre opositors. Tot irracional i els jutges havien de posar la cullerada en contra de la voluntat de milions de catalans!
I vet aquí que per aquest camí i com a conseqüència de les sentències irracionals dels tribunals espanyols, provoquen i arriben els enfrontaments entre els polítics catalans. Enfrontament buscats i trobats amb voluntat d’eliminar tot el que representa Catalunya com a Nació, començant per la llengua pròpia que és el que més aversió els provoca. Tots som espanyols, segons ells, i conseqüentment els que no parlem com ells per raons mil·lenàries, ens han d’imposar la seva llengua com si fóssim una simple terra colonial, fruit de la conquesta armada. La seva voluntat, amb sentències i per anar més ràpidament, és eliminar la nostra llengua, encara parlada i usada per un 35% de catalans. Ens imposen la seva, amb tants per cents quan els escolars catalans surten perfectament preparats de les dues llengües. Què vol dir, això? Senzillament, el propòsit és eliminar el català de l’escola i de la vida publica, si ho poden fer possible.
Conseqüentment jo no desitjo saber quins partits tenen o no raó amb el tema de la nova llei d’ensenyament. Però em deixa l’interrogant i em fa sospitar que el PSC d’Iceta i d’Illa s’hagin sumat a votar-la a favor. No fa gaire van manifestar-se a favor del 155 per tant anar contra de Catalunya. Es tracta, doncs, d’una sentència irracional amb la pretensió d’eliminar la nostra llengua. Que ningú es cregui que la voluntat legislativa seguint els passos de Cs, Vox i PP, segui reduir la immersió. La seva pretensió és destruir-la i millor eliminar-la totalment. Qui ha de donar les classes als alumnes i coneixen el món de l’ensenyament; els magistrats o el professors?
La llengua catalana és la nostra base com a poble. Des de que van assimilar-nos com a espanyols per la força de les armes i dictaren el Decret de Nova Planta, ja la van prohibir a les Audiències. Els bisbes obligaren a escriure en castellà els llibres parroquials. Carles IV ja prohibí l’ensenyament de l’idioma a les escoles catalanes i així successivament, en el pas dels anys la persecució a la nostra llengua s’ha anat reproduint amb polítics, dictadors i magistrats. Quan començà a funcionar el telèfon s’obligava a parlar-hi només en castellà. L’exemple el tinc en mi mateix; Franco, aquell que amb un cop d’estat va enderrocar el govern elegit pel poble, em va prohibir aprendre’l a l’escola, obligant-me a parlar en castellà. Aquest és el greu problema que té la nostra llengua, la persecució. Pretenen fer-la desaparèixer i quan gairebé ja ho han aconseguit li volen donar el cop de pal definitiu per tal que a les pròximes generacions els alumnes catalans puguin estudiar a les escoles que “en tiempos pasados en Cataluña se hablaba un dialecto que usaban los naturales de esta región que se llamaba catalán”.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari