QUAN VEIEM les imatges de l’èxode que està provocant la invasió russa a Ucraïna veiem dones i criatures, víctimes d’una guerra que les condueix a l’exili i que les desproveeix de tot. De la seva vida. Este èxode de dones i criatures ens fa pensar en aquelles dones, filles de la Segona República, que van haver de viure aquell període negre de la nostra història que va ser la postguerra. I d’elles us vull parlar.
LA SEGONA REPÚBLICA va esdevenir un espai de llibertat per a les dones. L’any 1933 votaven per primer cop en la història, el 1932 es va aprovar la llei de matrimoni civil i la llei del divorci per mutu acord, i l’any 1934 la Generalitat va legalitzar l’avortament. Un període en què les dones començaven a caminar en l’assoliment de drets, en l’assoliment de la igualtat. Però l’aixecament militar, la dictadura, el franquisme, van portar la foscor. La pèrdua de drets i llibertats també, i especialment, en els drets de les dones.
EN ACABAR la guerra, les dones també van patir la repressió. Tortura, presó, pena de mort. A més d’una repressió especifica vinculada al gènere; van ser agredides sexualment, depurades dels seus llocs de treball, vexades públicament i privades dels serveis bàsics. A tots ens vénen al cap aquelles imatges de dones republicanes rapades que feien desfilar pels carrers. No obstant això, les vivències són les que més exemplifiquen la realitat. Deixeu-me que us expliqui un cas molt proper, el de la Tomasa Cardona.
LA TOMASSA Cardona tenia un molí de farina i un bar, a un poble petit de la Terra Alta, Prat de Comte. La Tomasa va ser una dona emprenedora, amb ideals, amb iniciativa, amb criteri. Una dona lliure i que expressava públicament les seves opinions, una dona d’esquerres que també era esposa i mare. I la Tomasa, per ser una dona d’esquerres, per ser una dona republicana, va ser objecte d’un judici sumaríssim. La van tancar en un convent de monges que feia de presó, embarassada i amb els seus tres fills petits. Allí hi va néixer la seua filla petita, li van posar Amparo, justament pel lloc on va néixer. Una dona a la qual li van prendre tot el seu patrimoni i que es va haver de traslladar a viure a una altra població, on la seua filla gran va haver de fer de minyona per aportar recursos a la família per a poder tirar endavant.
HE VOLGUT explicar esta història que posa cara i nom a la repressió perquè es la història de la rebesàvia de les meves filles, la iaia del meu marit. Un exemple de dona, de tantes dones que van patir la repressió franquista, tant als pobles petits com a les ciutats, perquè moltes d’aquestes famílies van acabar anant a la ciutat per sobreviure. Dones que després d’haver viscut com a dones lliures van haver de viure sota la moral nacionalcatòlica que va imposar el franquisme. Dones que durant la negra nit del franquisme van quedar relegades a ser bones esposes i mares. Se les atribuïa la funció de la domesticitat, la reproducció, la cura dels marits i dels fills; i al mateix temps, se’ls negava l’accés a determinades feines, al dret al seu propi cos o la participació política. Una moral franquista que va comptar amb un còmplice necessari per poder imposar aquesta nova moral, la connivència de l’estament religiós catòlic, que ajudava a controlar i a sotmetre les dones situant-les en un estatus inferior.
DONES SILENCIADES per ser dones. Dones esborrades de la història, perquè els hi va tocar viure una època de la nostra història en què s’imposava aquell perfil de dona que defensava la Sección Femenina; dones submises i sense opinió, que havien de demanar permís per a dur a terme les activitats quotidianes de la vida. El feminisme nacionalcatòlic desgraciadament no ha mort, i el veiem revifar; malauradament en tenim constància i ho veiem cada dia en les intervencions que fa al Parlament l’extrema dreta. Però aquelles dones, silenciades, anul·lades als anys 40, són les dones que malgrat tot el que van patir van començar a sembrar als anys 60 les llavors del feminisme.
UN FEMINISME que, des d’aquells estaments de l’estructura del govern i des dels estaments religiosos es criminalitzava. Les dones que reivindicaven els seus drets s’associaven a tots els mals de la humanitat. Un feminisme que va començar a organitzar-se, mitjançant els moviments associacionistes i obrers que s’anaven gestant a finals dels 60 i als 70, i que de manera capil·lar s’anaven introduint en tots els teixits de la societat i que ens ha portat als drets que avui dia hem assolit. Ens cal recordar per no repetir la història; però també és important recordar per escriure la història de tothom que va estar invisibilitzat; per totes aquelles històries que no s’han pogut escriure dels qui que van haver d’acotar el cap, però no els van poder doblegar ni la seva voluntat, ni els seus ideals.
ÉS PER TOTES elles aquest homenatge que fem avui i cada dia. Per la iaia Tomasa, per les nostres iaies, per les nostres mares que, avui, segur que estan molt orgulloses, malgrat tot el que van haver de patir i suportar. Elles van parir unes filles i fills que han fet possible que avui estiguem aquí dempeus defensant els nostres drets i llibertats i recordant-les. Perquè les dones republicanes no ens dobleguem. I no passaran. Per elles, visca la República Catalana!
*MARIA JESÚS VIÑA és diputada al Parlament de Catalunya i vocal de la sectorial de Memòria d’ERC.
**Discurs al IV Memorial a les persones afusellades al Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, 20 de març del 2022.
Fes el teu comentari