Quan es descobreix un “cas d’espionatge” molta gent s’estripa les vestimentes. Sobretot els espiats. I amb raó, que una cosa no treu l’altra. Fins i tot si hi ha certa sobreactuació, esperable atés el teatre que és la política, alguna raó pot invocar-se. Però tot plegat no és precisament cap novetat.
Perquè això d’espiar rivals polítics és gravíssim en societats presumptament democràtiques, però ho fa tothom. En la mesura de les seves possibilitats i pressupost, és clar, però tothom. No recordeu com se les gastaven i se les gasten al PP de Madrid? Esteu al cas, oi, que als 90 ministres del PSOE van haver de dimitir perquè els serveis secrets de llavors ho sabien tot de tothom (després en parlarem amb més detall)? Us heu preguntat perquè Jordi Pujol no ha anat a la presó i el judici no para de postergar-se? Heu llegit que és perquè té dossiers de mitja Espanya, elaborats per uns tals “Mortadelos”, que si es publiquessin no quedaria res dret?
Consti que això darrer mai no s’ha pogut confirmar. Ajuda, si de cas, a entendre allò que va dir Pujol al Parlament sobre les branques que li vas tallant a l’arbre. I que si talles i talles, i no pares de tallar, passa el que passa, que caus. Un senyor avís per a navegants, oi que sí? I això només són alguns exemples.
No és menys greu que el fet d’espiar descendeixi a trifulgues econòmiques i humanes. I és així perquè tots tenim teòric dret a preservar uns mínims, servidor en diria uns màxims, sobre la nostra intimitat. I perquè el mercat no hauria d’estar determinat per altres circumstàncies que les seves pròpies, que no vol dir necessàriament que siguin bones, i no per les ganivetades a traïció estil “Only business”. Ara que fa 50 anys de l’estrena de la pel·lícula “El Padrino” seria bo de no oblidar-ho.
No hi ha un pam de net? No… Recordeu el cas La Camarga? Quan allò va esclatar van fer-se evidents algunes coses. La primera és que hi havia espionatge entre partits mitjançant mètodes molt diferents al control parlamentari. Que aquest mètode fos il·legal, o si més no immoral, no treu que ens permetés descobrir les saques de diners que els Pujol portaven cap a Andorra. I no deixa de ser pervers que haguem d’estar agraïts a una il·legalitat, per benvingut que en sigui el resultat.
Jo ja no entro en el detall que si vam saber d’aquelles saques és perquè el primogènit de l’expresident Pujol va canviar de parella. Menys entraré, doncs, en la qüestió de si a la famosa Vicky Álvarez les saques transportades en els cotxes de luxe del conegut com a Júnior li van començar a importar quan va ser “abandonada”…
Si de cas, allò va evidenciar que en el país que vivim hi havia agències de detectius que havien experimentat una mutació clau. La llei de seguretat privada indicava que no podien actuar sense un encàrrec previ. Però a base d’encàrrecs diguem-ne “insòlits”, van acabar generant un nou nínxol de negoci. Jo espio tothom per sistema i n’ofereixo els resultats a tothom que ho vulgui comprar.
Els detalls sexuals implicats, privats al 100% i que no obstant això també vam conèixer, en són conseqüència. Si no hi ha aturador, i en aquests fangars no n’hi ha, passa el que passa. I tot plegat indica com certes situacions, quan s’enquisten, acaben en la més absoluta putrefacció, malgrat que a la vegada siguin normalitzades. És allò de la criatura que es fa grossa i acaba actuant pel seu compte, fora de control.
Pel que fa al Catalangate… No sé perquè cal gastar-se el dineral que costa això del Pegasus si als “sediciosos” se’ls porta als tribunals, i se’ls condemna, en base a relats de ciència ficció escrits per la guàrdia civil, que surten més barats.
Però no ho poden evitar. Els Estats espien i s’espien des de temps immemorials. És igual que la informació sigui més o menys útil. A base d’insistir alguna cosa acabarà apareixent. I ves a saber si el futur, alguna cosa aparentment inútil, no podrà aprofitar-se. Diferent és que no hi hagi una immensa hipocresia.
Recordeu quan es va destapar que la CIA tenia “monitoritzats” els mòbils dels líders de la Unió Europea? Els crits de dolor s’escoltaven des de l’estratosfera. Segurament perquè era un espionatge a aliats, la qual cosa incrementava el sentiment de traïció. Ara, si ho mirem des d’un altre punt de vista, espiar els amics és més fàcil que els enemics per la senzilla raó que estan més a mà. I no és que ningú no se’n refiï de ningú, sinó que uns determinats Estats poden ser aliats polítics i militars, però competidors comercials. I aquí entren en joc altres factors.
Perquè s’entengui això darrer. Estats Units i Alemanya són membres de l’OTAN, compromesos en una defensa comú, blablabla… Però un dia d’aquests, un país podrit de petrodòlars vol comprar-se un regiment de tancs. Un fabricant americà frisa per saber detalls de l’oferta alemanya, perquè és un informació comercialment molt útil. I com que ha finançat campanyes presidencials a manta demana si la CIA podria tenir el gest de fer-hi un cop d’ull.
En qualsevol cas, passaven dos coses.
Una, que hom pot entedre que espiar els presidents o primers ministres d’Alemanya, el Regne Unit, França o fins i tot Itàlia, doni resultats. Ara, què se’n podia treure de pràctic de punxar-li el mòbil a Rajoy?
L’altra la va expressar amb cruesa l’exministre francés d’Exteriors Bernard Kouchner. Va apel·lar a Esop i la faula de la guineu i el raim verd. “Siguem honestos. Nosaltres també espiem. Tothom espia tothom. Però no tots tenim els mateixos mitjans que els Estats Units, la qual cosa ens fa agafar un atac de banyes”. Traducció per la via bèstia: els americans la tenen més llarga…, l’antena, malpensats.
Una novetat que sí que hi ha ara, i destacadíssima, és que el govern acusat d’espiar ho admeti obertament amb allò de la ministra Robles: Què volen que faci un Estat davant tal i qual? De la resta de l’afer n’he perdut pràcticament el fil, de tants girs de guió com ha tingut. Deixaria dites, això sí, un parell de coses.
Una, que el govern no s’ha inventat res malgrat ser sospitosa la coincidència: simplement no controla els seus propis serveis secrets, que tenen tanta vida pròpia, per dir-ho fi, que espien els seus propis superiors. L’altra, que tots els que riuen per sota la barba quan aquestes “desgràcies” els passen als seus rivals ploren molt quan el rebre els toca a ells; però són llàgrimes de cocodril, perquè la joguina és la mateixa que t’anava tan bé i ara se t’ha girat en contra. Mala sort? No, se’n diu jugar amb foc.
Anava a escriure ara que tampoc era novetat que ningú dimitia mai per casos com aquest, ni per cap altra cosa reprovable. Però és que no, si més no una vegada un cas d’espionatge des de les clavegueres de l’Estat va acabar amb dimissions. Que no?
Escolteu, que alguns érem periodistes fa una trentena d’anys i recordem un munt de coses que fan feredat. Escàndols pràcticament diaris que van acabar ensorrant l’última legislatura del PSOE de Felipe González. Escàndols de terrorisme d’Estat, de casos de corrupció i tràfic d’influències i d’espionatge. Recordeu les dimissions al govern espanyol l’any 1995? Quan es va descobrir que el Cesid, predecessior del CNI, espiava tothom, fins i tot el llavors rei d’Espanya, actual Emèrit I? Que per cert quina llàstima de vigilància desaprofitada o quina ocultació, ves a saber…
Van haver de plegar un vicepresident bastant nostrat, Narcís Serra, i un ministre de defensa i titular de l’espionatge que es deia Julíán García Vargas. A García Vargas no li vaig poder fer mai un “canutazo”, però un dia que a Serra, de visita per Catalunya, li vaig posar la carxofa a la boca em va contestar amb una senyora mentida. El meu mèrit és molt minso, perquè la mentida era tan evident i tan grossa que un cec l’hauria vista des de centenars de quilòmetres de distància. El dia que Serra va dimitir va confirmar que eren veritat aquella i unes quantes dotzenes més de mentides dites.
Per qui no estigui al cas, un “canutazo” és el mateix que posar la carxofa. Assaltar algú, que igual no vol parlar, micro en mà… Avui és molt normal, llevat que et trobis pel mig amb l’actual portaveu d’Isabel Díaz Ayuso, expert a donar trompades urbi et orbi.
Voldria tornar allà enrere per explicar coses que ens semblaran batalletes de l’avi, però que no poden il·lustrar millor que el que passa aquí, passa allà, i que el que passa ara, passava llavors. I que ens remunten a una època en què servidor era un mindundi del periodisme a la ciutat de Tarragona. I en aquell escenari, amb poc glamur de pel·lícula d’espies internacionals, l’espionatge funcionava a tota màquina. A l’escala d’un poble gran i d’una forma matussera, sí, sí, però a tota màquina.
Algunes coses que passaven eren fins i tot còmiques. L’any 1996, es va declarar un incendi a una fàbrica de Borges a Reus i algú va “reivindicar” els fets, en nom d’un fantasmal grup terrorista. Els periodistes dels tres mitjans que vam rebre la trucada vam anar “escortats” durant dies, a tot arreu i a totes hores, pels serveis d’informació de la guàrdia civil. M’imagino que ens seguien per si entràvem en contacte amb els presumptes terroristes…
I era còmic, perquè aquells benemèrits agents els coneixíem perfectament. Tan bé com a la furgoneta Nissan Vanette blanca que feien servir per espiar manifestacions de tota mena. Eren els mateixos que quan s’ocupaven d’aquests menesters, s’intentaven mesclar amb els periodistes per passar inadvertits. Un fins i tot portava una càmera de fotos… En realitat, algun dia ens havíem pres algun café amb ells. Tan estúpids ens creien?
Doncs ja veus. Aquells dies passàvem moltes hores als camps d’avellaners de la zona, perquè tot allò tenia a veure amb una guerra de l’avellana. I per fer entrevistes o ambientar algunes peces informatives, tiràvem d’aquest recurs. M’imagino les contorsions dels nostres “acompanyants” per intentar que no els veièssim per camins solitaris on era difícil amagar-se… Un d’aquells dies, sortíem d’una finca i ens els vam trobar de cara. Les cares eren de circumstàncies…
Em permeteu una dolenteria? Segur que està “prescrita”… Una tarda que vam acabar la feina aviat, vam fer una prova. El meu company d’equip i servidor ens vam trucar i ens vam posar a parlar en clau. Però una clau digna d’Anacleto Agente Secreto. Escolta, he quedat amb aquell que em dèies, al lloc que vam parlar… Que teníem els telèfons punxats, vull pensar que amb ordre judicial, es va fer palès una estona després, quan vam sortir al carrer. La Vanette estava acompanyada de quatre o cinc vehicles sospitosos més… Tot va quedar en res, lògicament.
I aquesta història fa gràcia i tot. Altres eren més obscures, però és que quan et creuaves en el camí d’algun presumpte professional del tema te n’acabaves adonant igual. Va ser que Javier de la Rosa se’n fes càrrec del que acabaria sent Port Aventura que als periodistes que escrivíem notícies que picaven ens van començar a passar coses rares.
Per exemple, parlaves per telèfon amb algú o t’hi reunies. Segons quin fos el tema o la persona, la pressió publicitària perquè no se’n publiqués res arribava al teu mitjà abans que tu tornessis a la redacció i informessis del que tenies. S’entén, oi?
I escolta, que els interessats sabíem amb nom i cognoms qui dirigia aquell cotarro, fins i tot on tenia el despatx. Un il·lustre fill de la ciutat que treballava com a testaferro habitual de De la Rosa. Entre altres, en una empresa de seguretat famosa als 90 per espiar personalitats públiques, a veure que trobaven de cara a aconseguir-hi algun “acord de cavallers”. Ja saben: no ens farem mal, oi?
I no era només saber coses sobre Port Aventura. Qualsevol informació els era útil, a ells i a qui requeria els seus serveis. A la mateixa Tarragona va haver-hi un cas en una empresa molt coneguda: una revolta entre els accionistes pels problemes econòmiques que tenia la companyia va ser sufocada quan van els revoltats van rebre una carpeta amb la seva “vida i miracles”.
Les mogudes que mesclaven política i negocis eren abundants en aquella època a aquella ciutat. Volaven tantes pedrades que no et calia fer gaire periodisme d’investigació. Molts dels escàndols urbanístics d’aquella època es van “descobrir” per les carpetes amb documentació mercantil que ens arribaven als periodistes. No trencaré el secret professional, ni donant pistes aproximades. Però us ho podeu imaginar. El “dossier” te’l passava algun partit rival del que era denunciat. Però també hi havia la variant que la pedrada venia des de dins del mateix partit. És allò que en política un no té enemics en els altres partits, màxim rivals i adversaris fora del partit; els enemics els tens a casa.
Per descomptat, en aquell clima putefracte també rebies avisos més o menys dissimulats. Avisos que no consistien a amenaçar-te amb alguna querella, no. Era tot de més baixa estofa. Un dia, un personatge polític de pes en aquell temps em va convocar al seu despatx i em va dir a quin bar havia estat servidor la nit abans i la quantitat de copes que m’havia pres. A ell no el vaig veure, tot i ser un local petit i ben il·luminat. Però la clavava. Va afegir que si hi posava interés sabria si me n’havia anat al llit amb algú.
No sé quin xantatge volia organitzar aquell paio a partir del fet que els periodistes, si més no els de llavors, sortíem a les nits, preníem copes o teníem una vida sexual tristíssima. Era diferent. Era comunicar-te que estaves sota vigilància i vigilessis què feies. Pel que pogués ser.
Què fas davant una situació així? Sé què vaig fer jo. Aguantar-me les ganes de pegar-li, no perdre la compostura, assumir que el meu diari em deixaria tirat si em queixava… I contestar-li amb ironia que si sabia algú per posar-se al llit amb mi que no deixés d’avisar-me, ja que estava trist i sol a la vida. Crec que la forma de dir-ho li va fer entendre que no li demanava que em pagués res… Cosa que hauria estat encantat de fer, segurament. I en honor la veritat, em va deixar en pau durant el temps que vaig continuar a Tarragona, malgrat que al mitjà on treballava tampoc em van deixar publicar gaire.
És curiós, per cert, això de l’interés per saber si els periodistes dormíem amb algú i, per descomptat, amb qui. Era una mena d’especialitat local i aquí va haver-hi també històries sonades, que incloïen fins i tot espietes i delators. A saber, oi, perquè podien voler saber-ho?
I arribats a aquest punt toca acabar el relat d’aquestes quatre o cinc anècdotes, contestant la pregunta del lector que potser es frega els ulls i pensa que no pot ser. Doncs sí, passava. Però la pregunta bona en realitat és una altra. Si a una insulsa capital de províncies passaven coses així, que afectaven de gent de mig pèl, fins i tot a uns gasetillers inofensius, què no devia passar, i què no passa encara, on de debò es regiren cireres i es mouen els diners a carretades.
Fes el teu comentari