L’eremofòbia és un fenomen psicològic que es caracteritza per una por intensa i desproporcionada a estar sol. Es tracta d’una temor excessiva i irracional a la soledat, que pot resultar gairebé contradictori pensar que es doni a l’època actual, tan altament interconnectada. Aprendre a viure en solitud amb un mateix és un veritable repte, no és gens fàcil (o potser sí). Socialment i culturalment hem estat educats per estar acompanyats. L’ideal és tenir molts amics, ser sociable, tenir connexions fortes amb altres i ser part del nostre entorn. Això porta molts de nosaltres a sentir por i ansietat quan sentim que no encaixem. Quan som xiquets no tenim cap problema a jugar sols amb les nostres joguines o asseure’ns al parc. Menjar el nostre dinar sols a la cuina, no era la fi del món i ningú se sentia estrany per fer-ho. Però en créixer, comencem a escatimar el temps que passem tot sols i, de fet, molts cops ens incomoda estar sols, per això ho evitem sigui com sigui.
Com estar sol i sentir-me bé? Val més estar sol que mal acompanyat, diu el refrany…La realitat és completament al revés, moltes vegades preferim estar mal acompanyats que no pas estar sols. Què passa amb això d’estar sol? De vegades és una circumstància real, altres és una sensació interior. Hi ha gent que li fa por estar sol, a altres els fa por estar sols i sense tenir algú que els acompanyi recorrent junts el camí vital.. Fins i tot hi ha persones que també estant acompanyades se senten soles. Una cosa és viure la solitud quan ens ve de gust, i l’altra és trobar-se cara a cara amb la soledat i no poder-la sostenir. Com podem acceptar la solitud i portar-nos bé amb ella?
Cal diferenciar entre la solitud física i l’emocional. Totes dues poden ser incòmodes, però són diferents. La soledat física, la majoria de vegades la fugim perquè no volem estar sols i ocupem la nostra agenda i la nostra activitat diària, omplint-la de moltes coses, per no haver de quedar-nos sense companyia o per no sentir aquest sentiment de soledat. La soledat emocional pot ser devastadora. Al capdavall, com bé sabem, hom pot estar acompanyat, però alhora sentir-se profundament sol, al no experimentar estima, atenció, reciprocitat o una connexió autèntica, que generi calma i benestar. Tots necessitem aquest suport honest i significatiu amb què sentir-nos part d’alguna cosa o formar part d’aquell algú que estimem.
Per què per a molta gent és tant incomoda la soledat? Aquesta incomoditat pot ser senyal de la por de trobar-nos amb nosaltres mateixos, por d’escoltar la veu interior, d’enfrontar-nos amb la pròpia realitat. Molts cops preferim seguir lliscant per la superfície de l’existència, no anar a fons per no comprometre’ns, no sigui que després no poguéssim recular. I si en realitat no podem escapar de la nostra soledat, perquè va implícita amb nosaltres? Bé, sí, en certa manera sí que podem, i de fet ho fem quan ocupem el nostre temps, posem la tele per sentir-nos acompanyats o escoltem música per sentir que no estem sols. El soroll, la interacció, les moltes imatges ens dispersen i ens eviten pensar en allò que realment ens pot fer patir.
Què volem evitar? Potser realment allò que volem evitar és la sensació de quedar-nos sols. Una por que ens paralitza, de saltar a l’abisme, perquè sols pensar-hi ens provoca una angoixa que ens immobilitza. Una por d’enfrontar-se a una realitat incòmoda i asfixiant, que potser no és com t’agradaria que fos. Si aconsegueixes respondre aquesta pregunta, ja estarem fent el primer pas per poder començar a assumir què se’n deriva de la soledat.
Estar en un lloc per obligació, o pel que diran, amb persones que no volem estar, o compartir la vida amb una parella que et fa sentir sol, no és positiu. Sols augmenta el propi malestar, fruit d’una creença errònia de pensar “almenys estic en algú”. Cal ser conscients que no estem lligats a ningú, que no estem emmanillats, ni condemnats a portar un grillet a les mans, que ens priva la llibertat i no ens deixa moure’ns. És cert que biològicament passem per etapes en què la nostra supervivència depèn dels altres i que, amb el pas del temps, tractem de crear nous llaços per protegir-nos en el futur. A més, avui dia la informació circula a una gran velocitat i estem més interconnectats que mai. Tots aquests elements ens poden fer la sensació que estem lligats a altres persones, i que, si ens allunyem, perdrem part important de la nostra essència. Això vol dir que la por a la solitud també es deriva de la nostra pròpia conveniència i ens fa quedar-nos amb els qui ja no volem ser-hi, perquè no sabem si en el futur trobarem algú que ens complementi d’igual forma.
Hem de ser conscients que ningú té la felicitat garantida al palmell de la mà, però tenim dret a entrellaçar, en un moment donat, els nostres dits amb una altra mà que ens satisfà d’emocions, i que d’alguna manera ens ha d’oferir benestar. Si aquest company o companya que portàvem de la mà ens acaba guiant pel sender de la infelicitat, cal deixar-nos anar per buscar el nostre propi camí. I ho farem encara que hi hagi l’amor, perquè malgrat l’afecte i la passió, no totes les relacions són sàvies, ni tots els amors entenen el llenguatge del respecte. La por a la solitud, igual que altres pors, condicionen, limiten i interfereixen en la manera com prenem decisions vitals. No es tracta de decidir d’una manera o d’una altra, es tracta de ser fidel a nosaltres mateixos, de decidir en llibertat allò que volem fer.
És, precisament, el dolor que sabem que sentirem el que ens impedeix fer el pas? O potser és la por de començar una nova etapa? Res és fàcil, i com més important sigui la decisió que hem de prendre, més gran tendeix a ser la por d’equivocar-se. Cal una gran dosi de cru realisme, per veure que allò no funciona i no ens porta enlloc, sols dolor i patiment. Una relació en què et sents malament, una relació que s’ha convertit en una mera convivència, sense res més, entre dues persones, aquest tipus de relació emocional no val la pena!! Decidir dir adeu no és gens fàcil, però el món no s’acabarà si prenem aquesta decisió. Durant un temps, de ben segur que ens vindran al cap aquells bons moments que vam compartir amb aquella persona, però no hem d’oblidar la realitat i tenir clara la decisió que s’ha pres. “Això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer”, perquè encara que es prengui la decisió de trencar amb algú, la majoria de les vegades trobarem a faltar coses, però un ha de recordar per què ha posat fi a la relació i mirar amb optimisme cap al futur. Perquè tot passa. No s’ha de tenir por a fer un gran pas. “No es pots creuar un abisme fent dos salts petits».
Fes el teu comentari