‘País viu, país d’oportunitats, un tema pendent a Terres de l’Ebre’, per Lídia Pino

HE ESTAT i sóc funcionària de la Generalitat des de 1999 –aviat farà 24 anys– amb diferents responsabilitats que serien llargues d’explicar. La meitat a l’àmbit de Tarragona i l’altra meitat a les Terres de l’Ebre. D’aquesta segona meitat, els darrers quatre anys com a directora territorial, primer del Departament de Territori i Sostenibilitat, després del Departament de Vicepresidència, Polítiques Digitals i Territori.

DURANT aquests darrers quatre anys he mirat d’aconseguir millores per les nostres quatre comarques. Mirant de trobar l’encaix, per exemple, entre la necessitat d’ampliació de camins d’alguns municipis i la protecció legal de l’àguila cuabarrada, entre la necessitat d’una empresa salinera de treure el seu producte pel mig del fangar i la pervivència de la nacra, entre les necessitats de neteja dels canals dels regants i la conservació de les nàiades; entre la necessitat d’una circulació fluïda i els accessos a les poblacions o les rotondes que permeten evitar accidents i aturades sobtades; mirant d’entendre i fer entendre el privilegi de viure en el nostre entorn amb els avantatges i inconvenients que això suposa pel que fa als desenvolupaments urbanístics o d’altres tipus que es veuen limitats, sovint, per l’existència dels nostres dos parcs naturals, que són l’enveja de molts altres indrets de Catalunya.

AQUESTA etapa m’ha permès, primer, acompanyar el president Torra en el seu projecte “País viu, país d’oportunitats”, truncat per la pandèmia, i al conseller Damià Calvet en la seva ferma i irrenunciable defensa del Delta, o en les immillorables obres que es van portar a terme per als ports de la Cala, l’Ampolla o Alcanar després del Glòria, el Filomena o la Dana i, més recentment, ajudar el vicepresident Jordi Puigneró en la visibilització de l’impuls titànic del desplegament de fibra òptica a casa nostra, en l’aposta pel desenvolupament de la tecnologia 5G, en la millora dels serveis d’atenció a la ciutadania, o en els transports per carretera iniciant noves propostes de transport a la demanda o, fins i tot, aprofitant combustibles de quilòmetre zero per fer circular un autobús amb biogàs.

UNA TASCA intensa però enriquidora en tots els sentits. He conegut i aprés innumerables aspectes sobre urbanisme, carreteres, habitatge, barrancs, espècies protegides, regadius, medi ambient, noves tecnologies, transports… Incommensurable.

EM QUEDA la recança, que sé compartida amb el secretari Isidre Gavin, de no haver pogut aconseguir que l’Avant Tortosa-Barcelona tornés a circular un cop acabat el període de pandèmia, o no haver pogut aportar les millores planejades en el transport per ferrocarril a l’R-15 i R-16. Ho he repetit fins a l’esgotament, mentre no es considerin servei públic i Madrid ho vulgui servei comercial, no ens en sortirem. Ningú se’n sortirà.

AQUESTA etapa s’acaba com va començar, inesperadament. Confesso que l’esforç, la intensitat i la dedicació els he posat sense pensar-m’ho dos vegades, i que no hauria pogut fer res del que explico sense l’equip de persones que treballen als serveis territorials, amb els que he pogut comptar des del primer dia. Ells i elles tenen el coneixement, les eines i el relat històric de tot i cadascun dels temes. Sense ells i elles no es pot avançar. Persones excel·lents que saben què vol dir ser servidor públic. Els caps no caminen sense peus i jo no hauria pogut fer ni una passa sense ells i elles.

ARA ES TANCA una porta i ben aviat, no en tinc cap dubte, s’obrirà una finestra, que em permetrà tornar a aprendre i tornar a dedicar-me en cos i ànima al servei dels ciutadans de les Terres de l’Ebre. Les millors oportunitats d’aquest petit tros de país ben viu estan per arribar. 

DURANT aquests darrers quatre anys he mirat d’aconseguir millores per les nostres quatre comarques. Mirant de trobar l’encaix, per exemple, entre la necessitat d’ampliació de camins d’alguns municipis i la protecció legal de l’àguila cuabarrada, entre la necessitat d’una empresa salinera de treure el seu producte pel mig del fangar i la pervivència de la nacra, entre les necessitats de neteja dels canals dels regants i la conservació de les nàiades; entre la necessitat d’una circulació fluïda i els accessos a les poblacions o les rotondes que permeten evitar accidents i aturades sobtades; mirant d’entendre i fer entendre el privilegi de viure en el nostre entorn amb els avantatges i inconvenients que això suposa pel que fa als desenvolupaments urbanístics o d’altres tipus que es veuen limitats, sovint, per l’existència dels nostres dos parcs naturals, que són l’enveja de molts altres indrets de Catalunya.

AQUESTA etapa m’ha permès, primer, acompanyar el president Torra en el seu projecte “País viu, país d’oportunitats”, truncat per la pandèmia, i al conseller Damià Calvet en la seva ferma i irrenunciable defensa del Delta, o en les immillorables obres que es van portar a terme per als ports de la Cala, l’Ampolla o Alcanar després del Glòria, el Filomena o la Dana i, més recentment, ajudar el vicepresident Jordi Puigneró en la visibilització de l’impuls titànic del desplegament de fibra òptica a casa nostra, en l’aposta pel desenvolupament de la tecnologia 5G, en la millora dels serveis d’atenció a la ciutadania, o en els transports per carretera iniciant noves propostes de transport a la demanda o, fins i tot, aprofitant combustibles de quilòmetre zero per fer circular un autobús amb biogàs.

UNA TASCA intensa però enriquidora en tots els sentits. He conegut i aprés innumerables aspectes sobre urbanisme, carreteres, habitatge, barrancs, espècies protegides, regadius, medi ambient, noves tecnologies, transports… Incommensurable.

EM QUEDA la recança, que sé compartida amb el secretari Isidre Gavin, de no haver pogut aconseguir que l’Avant Tortosa-Barcelona tornés a circular un cop acabat el període de pandèmia, o no haver pogut aportar les millores planejades en el transport per ferrocarril a l’R-15 i R-16. Ho he repetit fins a l’esgotament, mentre no es considerin servei públic i Madrid ho vulgui servei comercial, no ens en sortirem. Ningú se’n sortirà.

AQUESTA etapa s’acaba com va començar, inesperadament. Confesso que l’esforç, la intensitat i la dedicació els he posat sense pensar-m’ho dos vegades, i que no hauria pogut fer res del que explico sense l’equip de persones que treballen als serveis territorials, amb els que he pogut comptar des del primer dia. Ells i elles tenen el coneixement, les eines i el relat històric de tot i cadascun dels temes. Sense ells i elles no es pot avançar. Persones excel·lents que saben què vol dir ser servidor públic. Els caps no caminen sense peus i jo no hauria pogut fer ni una passa sense ells i elles.

ARA ES TANCA una porta i ben aviat, no en tinc cap dubte, s’obrirà una finestra, que em permetrà tornar a aprendre i tornar a dedicar-me en cos i ànima al servei dels ciutadans de les Terres de l’Ebre. Les millors oportunitats d’aquest petit tros de país ben viu estan per arribar. 

*LÍDIA PINO ha sigut directora de Vicepresidència, Polítiques Digitals i Territori a les Terres de l’Ebre.