El TJUE i la justícia espanyola

La interpretació que dóna la justícia espanyola respecte a la sentència del TJUE (el Tribunal de Justícia de la Unió Europea) sobre les qüestions prejudicials del jutge Pablo Llarena davant la negativa d’extradir al conseller Lluís Puig a Espanya, divergeix totalment de la realitat. A Espanya, els governs, els partits polítics, la premsa i la gent, igual de dreta com d’esquerra, sempre han escoltat i se’ls ha predicat, com a concepte bàsic, que la unitat territorial de l’Estat espanyol no és qüestionable igual en dictadura com en democràcia. Per ells Espanya és indivisible, sense tenir en compte que Catalunya va ser un Estat independent i conquerit, amb València i Mallorca, durant la guerra de Successió. Un cop ocupats per les tropes franceses i castellanes, s’aboliren les constitucions respectives, i la catalana tenia el seu origen al segle XIII; els foren suprimides les lleis i les institucions, pel “derecho de conquista” aplicant els costums castellanes. A les audiències s’obligà a parlar el castellà, sense que els intervinents entenguessin aquesta llengua i amb la incongruència que significava assistir a un judici sense poder exposar les seves idees. Van tancar les universitats catalanes, van construir-ne una única a Cervera prohibint l’ús del català, i en aquell moment ja van començar a perseguir als dissidents.

Durant segles mantenen, i així la història l’han explicada i l’han feta estudiar als llibres escolars, que Espanya es va unir al segle XV amb el casament dels Reis Catòlics, el rei Ferran d’Aragó i monarca de la federació d’Estats, integrats per Catalunya, Aragó, València i Mallorca, i la reina Isabel, monarca de Castella. Efectivament es van unir les monarquies i els seus successors eren reis dels diferents territoris, però cadascun d’ells  mantenien les pròpies lleis; en el cas de Catalunya, fins aquell moment tenien el Parlament i el govern, totalment independent de la resta d’estats. Havent entrat a Barcelona les tropes de Felip V, es dissolgué el Parlament i el govern. Tant és així que els catalans, com estat independent, no poguérem participar a “La Conquista de América” perquè la reina Isabel s’atorgà el drets potestatius al seus súbdits i no als dels altres territoris. Felip V, conquerida Catalunya,  féu el mateix que amb els cops d’Estat més recents del segle passat, de Primo de Rivera i de Francisco Franco.

Els espanyols mantenen el sentiment col·lectiu, estudiat i heretat de forma indiscutible, i tenen legislat que les terres conquerides per la força no poden auto-determinar-se. Així se’ls ha ensenyat i així estan convençuts la gran majoria dels espanyols. Aquest fet implica que davant d’una resolució del TJUE entenguin que en la extradició demanada per Pablo Llarena, la justícia europea els hagi donat la raó. La tenen quan el jutge digué que “Bèlgica no pot denegar una euroordre”. Però ometen que també va exposar que caldria estudiar la “Vulneració de drets fonamentals”. La vulneració queda clara referint-se als independentistes catalans, pels fets ben coneguts l’1-O del 2017 i les posteriors actuacions contra els activistes polítics. Aquí entren els judicis, les proves falses aportades per la premsa i els cossos policials, no permetre exposar al judici els cops de porra dels votants del referèndum, els espionatges als càrrecs polítics i als advocats defensors, i tantes altres repressions dins i fora del territori estatal. 

Per la satisfacció del missatge que el Tribunal Suprem espanyol ha traslladat per la sentència del TJUE, respon al sentiment generalitzat abans esmentat. Però no a la realitat. Ho explicava en un dels meus darrers articles que “el President Puigdemont esglaia els espanyols”. Igual el PSOE com el PP, s’han omplert la boca dient que la sentència els és favorable i podran extradir a Lluís Puig i als eurodiputats Puigdemont, Comin i Ponsatí. Ells saben que els serà molt difícil aconseguir-ho. Tenen el desig d’atemptar novament contra Catalunya i sotmetre-la a un correctiu, empresonant els nostres. Però, en canvi, seguint la seva manera d’actuar alguns d’ells, com és el president del TS, Francisco Marín Castán, la seva cara, en escoltar la sentència en tota la seva amplitud,  no és precisament d’alegria; més aviat és de preocupació.

Cal tenir present que el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU ja va dictaminar l’any 2019 la denúncia que havien presentat Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i Oriol Junqueras contra el seu processament i empresonament. En aquesta denúncia es relataven una desena de violacions de Drets Humans sobre els presos i exigia, a més, el seu alliberament i la conseqüent indemnització. En conèixer el dictamen, Manuel Marchena va esclatar en ràbia menystenint-lo i, fins i tot, va insultar els membres d’aquest grup de l’ONU. I ara el TJUE fa constar novament les persecucions polítiques i les vulneracions de drets fonamental. Els tribunals espanyols mantenen la idea que els permet jutjar i empresonar els polítics que defensen un concepte diferent al seu. Per tant, la política la interposen davant de la justícia.

El Tribunal Europeu els diu que podem repetir l’euroordre, però Pablo Llarena sap que li resultarà molt difícil. Ho estudiarà novament i ho provarà tot, fins i tot, sabent que han vulnerat els drets contra els catalans i que els tornarà a sortir malament. El sentiment contra Catalunya és tan gran i el desig d’empresonar el conseller Puig i els tres eurodiputats els fa creure que ho aconseguiran. Queda tot per veure però estic convençut que els exiliats tornaran a Catalunya lliures i sense càrrecs. Si és així, com espero que succeirà, l’enrenou que s’armarà a Espanya no té ni fi ni comptes. Es creuen amb la raó i no volen baixar del ruc.

*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.