A Espanya, als catalans ens tracten com a ciutadans de segona. Un dels fets més significatius és la persecució de la llengua catalana. Constantment ens acusen de perseguir a Catalunya la castellana quan durant segles i, en aquests moments, ens persegueixen la nostra. Creuen que tenen raó perquè diuen que el castellà és “la lengua común de los españoles”. I el cas és que no ho és així. A Catalunya sempre hem tingut una parla diferent durant els darrers mil anys i si la coneixem la seva és perquè durant aquests tres darrers segles, es han prohibit estudiar la nostra a l’escola. Jo mateix soc d’una generació que el català estava prohibit estudiar-lo. Els llibres eren en castellà i la catequesi també ens la feien recitar en aquesta llengua. La nostra parla, si bé les arrels son llatines, el seu naixement és diferent al castellà o al gallec.
Els naixement de Catalunya com a nació prové de l’imperi carolingi que no té res a veure amb Espanya. La Hispania podia tenir una homogeneïtat dins l’Imperi Romà, dividit en províncies però totes subjectes per les mateixes lleis com la resta dels territoris dominats, com la Gàl·lia, Palestina o la mateixa Itàlia. Però els àrabs quan entraren a la península es quedaren aturats al nord d’Espanya, sobretot a Euskadi i el Pirineu. El sud i el nord de la zona pirenaica pertanyia a l’imperi carolingi, creat per Pipi el Breu i consolidat pel seu fill Carlemany, de meitat del segle VIII, fins a darreries del segle X. Paral·lelament la península Ibèrica, excepte Euskadi i la costa Atlàntica, foren conquerides pels àrabs que s’hi mantingueren fins la conquesta de Granada l’any 1492.
Catalunya no té res a veure amb Castella. Quan els àrabs van perdent terrenys i el centre peninsular es conquerit pels castellans, els catalans ocupen la costa peninsular fins Alacant. Així es formen les diferents llengües; el castellà baixat de Lleó per avall, el gallec per la costa atlàntica, el portuguès variant dialectal del gallec i el català fins a Guardamar. El nostre idioma té homogeneïtats amb l’occità, parla de la meitat sud de l’actual França, d’on van arribar els primers repobladors dels comtats catalans i conquerits posteriorment a meitat del segle XII, corresponents a l’actual zona de l’Ebre i València. Tot seguit els catalans ocuparen territoris fins arribar a Guardamar on es parla el valencià. Al mateix moment es van ocupar les illes Balears on es parla també el català amb la variant dialectal del mallorquí. I posteriorment la llengua catalana es parlava a tots els territoris conquerits pels catalans al llarg de la Mediterrània, com Sardenya, Sicília i Nàpols, entre altres. Formes dialectals com l’andalús respecte al castellà.
El comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, descendent de Carlemany que era l’hegemònic de la resta dels comtats d’un costat i l’altre dels Pirineus, es casa l’any 1150 Peronella, la filla del rei d’Aragó, Ramir II. Des d’aquest moment el comte de Barcelona és “comes Barchinonensis, et Dei gratia regni dominator Aragonensis” i el seu fill, Alfons II el cast, ja passa a ser rei d’Aragó descendent de la casa catalana dels bel·lònides fins el Compromís de Casp que el 1412 s’elegeix el rei Ferran I d’Aragó, de la casa castellana dels Trastàmara. Amb el casament de Ferran i Isabel, els reis eren comuns als territoris hispànics però cada territori era independent fins l’entrada a Barcelona del 1714 assaltada per la força de les armes.
Explico la història per fer entendre que Catalunya té una llengua pròpia que res a veure té amb la castellana. Quan a la Guerra de Successió, Franca i Castella, guanyen la guerra, imposen el Decret de Nova Planta del 1717 com a conqueridors de Catalunya. En aquest moment, ja s’obliga a parlar en castellà als judicis, les universitats catalanes es tanquen per reial ordre, obren la universitat única per tot Catalunya de Cervera amb professors castellans obligant l’ensenyament en castellà com a llengua única igual, que als seminaris. Uns anys més tard, a les escoles primàries es prohibeix l’ensenyament del català i la catequesi a l’església. Als catalans se’ls obliga a tenir dos cognoms quan, com a europeus, fins el moment només teníem el del pare, i imposen lleis castellanes a les nostres legislacions, mantenint alguns articles del codi català.
Cal saber que fins a principis del segle XX només el 10% dels homes saben llegir i escriure, i per tant la majoria no coneixien el castellà. A partir del 1922 a partir de la dictadura de Primo de Rivera a l’escola es prohibeix l’ensenyament del català, com després del cop d’estat del general Franco, fins l’aprovació de la Constitució, tots els alumnes catalans, valencians i mallorquins només se’ns va ensenyar el castellà havent-nos prohibit conèixer l’idioma que parlàvem a les seves llars.
L’any 2023 la prohibició continua. Amb la normalització lingüística promulgada pel Parlament, s’ensenyen les dues llengües i tots els alumnes surten de l’escola sabent parlar i escriure totes dues. Per què si tots els alumnes coneixen les dues en acabar els estudis no volen acceptar la pròpia del País i pretenen imposar de vehicular la seva, amb la intervenció judicial partidària i el suport del PP i del PSOE? La lluita continua, sobretot per gent arribada d’Espanya posicionada a la policia i a les administracions estatals. Alguns no volen entendre la terra que paltriguen, ni l’idioma ancestral que s’hi parla. Arriben en pla de colonitzadors i imperialistes de la mateixa manera que foren conquerires les Amèriques, destruint i aniquilant civilitzacions més avançades en alguns aspectes que la seva.
La imposició d’una forma o l’altra forma part del caràcter espanyol. No ens permeten expressar-nos a les institucions espanyoles i europees en el nostre idioma, tractant-nos com a terra conquerida, prosseguint els passos de la Guerra de Successió. Ens tracten com a ciutadans de segona però som els que més paguem, les obres en infraestructures les tenim parades, el dèficit fiscal és el més alt d’Europa i només ells tenen la raó de “ordeno y mando”.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari