Una nova temporada comença i la indústria turística vol recuperar les dades prèvies a la pandèmia de la Covid-19. Una situació on el sector ha de decidir entre reproduir el model actual o apostar per un canvi de rumb cap a un turisme sostenible.
El model turístic s’insereix en un marc més ampli cap a un desenvolupament sostenible que es defineix com aquell que satisfà les necessitats actuals sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer llurs pròpies necessitats, és a dir, un desenvolupament per a millorar la qualitat de vida dels éssers humans tot fent que visquin dins de la capacitat de càrrega dels ecosistemes que són suport de la vida.
Respecte al turisme, la valoració vindrà donada en funció de l’impacte de la seva activitat en cada espai en què es desenvolupa i que permetrà parlar d’un instrument de valoració dels recursos naturals i culturals o bé d’un agent de dilapidació dels mateixos. En aquest sentit, el gruix del model actual és clarament insostenible per basar-se en el creixement infinit, en la homogeneïtzació i la despersonalització de l’oferta, en la distribució desigual dels beneficis, en la no adaptació a l’ús racional dels recursos naturals –com el cas paradigmàtic del problema de l’aigua– i en la no integració al territori i a les seves singularitats, causant efectes perversos com el de la gentrificació que no para de fer créixer de manera exponencial els preus habituals dels barris i afectant –i molts cops expulsant– directament als habitants autòctons de la zona. Davant d’aquest model extensiu i depredador dels recursos naturals i socials, és necessari implementar un model turístic sostenible.
Un model sostenible que redueixi les tensions entre la indústria turística, els visitants, les comunitats amfitriones i el medi ambient. Per aconseguir-ho, el model turístic ha de ser econòmicament viable a llarg termini, planificat i ben gestionat, que impliqui la no massificació i un baix impacte en la natura, és a dir, adaptat a la capacitat de càrrega dels espais naturals i culturals. També ha de ser diversificat i integrat per a minimitzar els efectes estacionals i de la monofuncionalitat turística com el clar exemple del model de “sol i platja” –entre altres–, i adaptat al territori i a les empreses locals.
En definitiva, cal una aposta decidida de les administracions, del sector privat i de la ciutadania per un model de turisme sostenible que faci compatible el desenvolupament turístic amb el respecte i preservació dels recursos naturals, culturals i socials.
*JESÚS GELLIDA és politòleg i investigador social.
Fes el teu comentari