La paraula fàstic designa la sensació desagradable que ens causa una cosa que ens repugna. La capacitat de sentir fàstic no és innata, s’aprèn en els primers anys de la nostra vida. De fet, els nens petits no senten a priori fàstic cap a determinades substàncies i olors. Un nen pot perfectament posar-se un cuc a la boca com si res. Els científics diuen que les ganyotes que podem veure en els xiquets es deuen a aversions gustatives i no pas al fàstic tal com els adults el coneixem. En general ens provoquen fàstic aquells coses que a la societat considera fastigoses. És a dir, hi ha un condicionament social en l’aprenentatge a tenir fàstic a determinades coses. El fàstic, com altres emocions, com pot ser la por o l’ansietat, té una funció de supervivència, és a dir, sentim fàstic davant estímuls que poden ser perillosos per a nosaltres i que poden comprometre la nostra salut. Per tant, es podria dir que el fàstic és una emoció que està orientada a la supervivència. L’autèntic fàstic va més enllà d’una ganyota. La repugnància que provoca el fàstic és tan gran que no es pot afrontar. Implica una reacció de rebuig o de fugida. Seria fantàstic que s’activés el mecanisme de supervivència del fàstic en totes aquelles relacions o situacions que ens són perjudicials, però en la realitat, les coses es desenvolupen d’una altra manera.
Darrerament, s’ha popularitzat el concepte ‘relacions tòxiques’ (de vegades, fins i tot, ‘persones tòxiques’) per fer referència a les relacions interpersonals basades (en teoria) en vincles positius que s’estableixen entre dues persones, però que en la pràctica estan marcades pels constants conflictes i desavinences o per comportaments poc saludables. Conceptualment, es tracta d’una cosa tremendament contraintuïtiva, però la veritat és que si no sona impossible és perquè la realitat a la qual fa referència és palpable i gairebé tothom coneix casos al seu voltant o, malauradament, pot veure’s immers en una d’aquestes relacions.
Què és una relació tòxica? Una relació tòxica pot aparèixer tant en la parella com en una família, a la feina, com en una amistat. Quan parlem que alguna cosa s’està tornant tòxica ens estem referint a alguna cosa perjudicial per a nosaltres emocionalment i que afecta la nostra autoestima. Tota parella té una sèrie d’expectatives i necessitats, tant individuals com comunes, que van canviant a mesura que passa el temps i avança la relació. Però, en les relacions de parella tòxiques, una de les persones porta aquestes expectatives cap a l’extrem. Tant és així que, en una relació tòxica, una de les parts intenta aferrar-se a un ideal que mai no podrà existir.
Pot succeir que un no és prou conscient que està vivint una relació tòxica. Segurament d’entrada aquesta persona t’agradava, l’estimaves, li veies qualitats meravelloses i et senties bé al seu costat. No obstant això, va arribar un dia en què vas començar a sentir-te malament per la seva forma de tractar-te o de fer-te sentir, però vas pensar que era una cosa puntual i no li vas donar importància fins al punt d’arribar que al final acabes normalitzant. Tot i que ens neguem a acceptar-ho i vulguem continuar apostant per la relació, passi el que passi, de vegades no som prou conscients que aquesta relació és nociva i ens està destruint. Arribem a ser babaus, pensant erròniament que tot es pot revertir i tot tornarà a ser com abans. Per això, vivim aquesta situació sense límits, amb una resistència desmesurada, al marge del que passi entre tots dos. Com es pot imaginar, el desgast i la destrucció que això arriba a generar tampoc no té cap límit.
Desperta’t o millor encara, aixoreja’t (com diem a l’Ebre). Arribat a aquest punt has de saber que el canvi és molt difícil en una relació tòxica. Intentar canviar a la persona que per nosaltres és tòxica és quasi impossible. Cal posar un límit als intents de canvi, als tres intents com a màxim cal deixar de voler canviar a algú. Ningú canvia ningú en res substancial a no ser que un mateix estigui disposat al canvi, i això sols depèn de l’interessat. Les persones es relacionen entre elles i ningú té dret a mostrar el seu enuig per més confiança que tingui.
Si som conscients que la relació que tenim és tòxica, per què no s’activa el mecanisme de supervivència del fàstic moral i fugim? Potser perquè som éssers masoquistes? Potser perquè som tan patètics que toleren aquest maltractament? Solem caure en aquest tipus de relacions perquè són patrons que ja “coneixem” al nostre inconscient. Sembla que ens fan repetir rols i objectius antics, reviure situacions que no van ser resoltes en el passat, demostrar i intentar assolir coses que no van ser concloses. Les causes són variades i úniques de cada persona, potser repetim allò que ja hem viscut a la infància, potser idealitzem persones que ens recorden a algú del passat pensant que han de comportar-se igual, les possibilitats són moltes.
L’efecte rebot. Les ruptures són molt doloroses. Les investigacions demostren que a les imatges de ressonància magnètica davant una separació s’il·luminen les mateixes zones del cervell que quan ens trenquem una cama. Tallar un vincle és una situació amarga i dolorosa i cal preparar-se a consciència. El cervell, a través dels circuits neuronals de l’aferrament, va evolucionar per assegurar que ens costaria estar sols, està pensat per vincular-nos. La pèrdua s’experimenta durant un temps com un autèntic dolor físic. Produeix a més un efecte rebot, t’inunden els records positius, el tendre que ell o ella va ser aquell dia i t’oblides dels mals tràngols que et fa passar.
La síndrome d’abstinència emocional. Respon a la impossibilitat de dir adéu després d’una ruptura de parella o amistat. Haver de deixar enrere un vincle afectiu resulta francament difícil per a moltes persones, ja que és dur afrontar el patiment psicològic que això suposa. Senten que no poden viure sense l’altra persona, de manera semblant a un addicte que considera que no pot viure sense la substància a què està enganxat.
L’esperança és l’última cosa que es perd. Esperar que les coses canviïn és un pensament màgic habitual al principi, però alguns arriben a estar tan convençuts que el miracle succeirà que confonen els seus desitjos amb la realitat (que no recolza els seus anhels). La idea tan estesa que “canviarà si de debò m’estima” és un altre autoengany que evita afrontar la por a la solitud, l’esforç de la ruptura i el repte que suposa la llibertat.
Ens desdibuixem. La personalitat més tòxica és normalment la narcisista. El seu excés d’autoestima es produeix per desvaloritzar el company. Això genera molts complexos a la parella, que pot dubtar de sí mateixa i sentir-se culpable. Ens desdibuixem, ens fem invisibles per la por de la resposta de l’altre. Per evitar els conflictes un acaba acotant el cap, a serrar les dents i amb silencis compra la pau, una pau enverinada que ens crea frustració i destrucció individual.
Les creences de “no hi ha relacions perfectes”. Molts tenen la dificultat per reconèixer davant de sí mateixos i els altres que es troben en dificultats. “Totes les parelles es barallen” diuen. Racionalitzem les conductes inacceptables convençuts que no hi ha res millor a l’horitzó i aquesta negació obliga a suportar moltes coses. O bé, hi ha els fills i el temor a fer-los mal, encara que estiguin vivint en un entorn on la barreja de temor i dolor siguin encara més perjudicials.
La pròpia història personal. En molts sentits, les conductes d’acceptació de les relacions tòxiques es donen arran de la pròpia educació. Si has estat criat en un entorn on les teves necessitats personals eren secundàries respecte als altres, seràs un adult que per sentir-se bé “necessita” fer que tothom al seu voltant estigui feliç a costa de tu mateix. En definitiva, la resposta és la d’un dependent emocional.
Aconseguir sortir d’una relació tòxica no és fàcil. La càrrega emocional, i el desgast psicològic minven terriblement a l’autoestima dels afectats. En una relació tòxica les pors i les inseguretats augmenten. Les relacions tòxiques són el contrari a les relacions saludables, que ens fan créixer mentre ens sentim respectats i estimats tal com som, malgrat les diferències. En elles, el teu benestar també és una prioritat, et sents admirat i protegit i la teva parella busca la teva proximitat sovint en lloc d’allunyar-se del teu camí. Si les coses no són així convé preguntar-se si és cert el refrany de “més val dolent conegut que bo per conèixer”.
*TONI PONS és farmacèutic i professor.
Fes el teu comentari