T’estimo és una de les paraules que més ens agrada escoltar, però una de les que més ens costa pronunciar. Aquesta paraula ‘màgica’ no sempre es pronuncia amb prou fluïdesa i cada persona necessita el seu temps per trobar el moment adequat i la valentia suficient per expressar-la. Sens dubte, una de les principals causes que fan que algú li costi dir t’estimo és la por. Això és una cosa irracional i molts cops ni tan sols és una por real, però aquesta por immobilitza i fa que ens quedem muts, sense dir ni piu, sense expressar allò que volem dir.
T’estimo és una paraula que ha donat títol a centenars de cançons, poemes i guions cinematogràfics, però sembla resistir-se a pronunciar-se en alguns homes i dones. Costa pronunciar-la en veu alta, encara que el cor la senti. Sembla que la veu es queda muda quan els sentiments són sincers, però les pors o les inseguretats posen filtres i muralles. Alguns diuen que encara que no es digui, el més important és saber demostrar-ho. Al cap i a la fi, els sentiments profunds es poden revelar de maneres infinites i això sempre és decisiu. Tanmateix, admetem-ho, a tots ens agrada que ens diguin allò que senten per nosaltres. És una manera de validar-nos mútuament, són carícies emocionals que sempre ens agrada rebre.
Així mateix, hi ha qui assenyala que, en aquests temps líquids, de relacions fràgils, amb prou feines es diu “t’estimo”. Fer-ho indica una voluntat de compromís que determinades persones no volen assumir. Sempre serà més fàcil, senzill i fins i tot innocu, recórrer al clàssic “m’agrades” perquè comporta menys lligams. Que ens diguin “t’estimo” és gairebé com el “doble check” blau del WhatsApp, confirma que el missatge ha estat llegit. Curiosament, també abunden els qui pronuncien aquesta paraula en excés, els qui la repeteixen massa vegades i això fa perdre i diluir la seva intencionalitat. Estimar i voler donen sentit a les nostres vides, i poques coses ens fan més feliços que sentir-nos estimats, per això és vo verbalitzar-ho i no quedar-s’ho per a un mateix.
Ara bé… És tan important que ens diguin que ens estimen en veu alta? Podríem dir allò que el més decisiu és que ens ho demostrin de manera sincera i enriquidora? Els sentiments són una part fonamental del món interior de tot ésser humà. Ens ajuden a interpretar el món i a comprendre’ns nosaltres mateixos. Tot i això, no constitueixen únicament una experiència interna, necessiten ser compartits i verbalitzar amb altres persones. Quan som incapaços d’expressar sentiments, la frustració i la insatisfacció s’albiren a l’horitzó. Per què ens costa tant parlar sobre el que sentim? Els motius són múltiples i poden tenir l’origen en experiències primerenques. Tot i això, si trobem la font de la nostra incapacitat, podrem prendre mesures. Mai no és tard per aprendre a gestionar els nostres sentiments. En general, totes les persones a qui els costa dir “t’estimo” solen tenir uns patrons comuns. Ho analitzem tot seguit.
La criança que van tenir. Hi ha qui mai no va sentir un “t’estimo” per part dels seus progenitors. Abunden els fills que han estat educats en un entorn deficient pel que fa a comunicació emocional. Són escenaris familiars en què no es validen emocions, en què la repressió i la contenció de sentiments és una constant. Hi ha entorns familiars on els pares no s’estimem, o no volen els seus fills, o no tots els seus fills. Això a algunes persones els pot espantar però és la veritat: la família no és sempre un lloc idíl·lic per aprendre a expressar les emocions. Sempre serà més fàcil expressar el que sentim si ho fem des de petits i els nostres progenitors ens hi han habituat.
La por de mostrar-se vulnerables. Moltes persones a qui els costa dir “t’estimo” creuen que expressar aquesta paraula és un tret de vulnerabilitat. Assumeixen que verbalitzar en veu alta tot allò que senten els fa més fràgils. També és freqüent que se sentin insegurs, i que dir el que senten pot ser precipitat. Són personalitats a qui els costa obrir-se emocionalment als altres, perquè han passat tota la seva vida amagades sota cuirasses i defenses per salvaguardar-se, per donar una aparença de falsa resolució.
Evitar el compromís. Hi ha qui opta per dir “m’agrades” abans de pronunciar un “t’estimo”. Aquesta pràctica és una cosa que s’aprecia actualment, sobretot en aquelles persones que eviten el compromís. Es pot donar el cas que estiguin enamorats, però si no desitgen (o no estan preparats per tenir) una relació sòlida, s’opta per malabarismes dialèctics en allò que diuen i expressen. Un “m’agrades” deixa clar que hi ha atracció, que hom gaudeix de la companyia de l’altre. Tot i això, s’evita expressar una mica més profund per esquivar una vinculació més sòlida o despertar en l’altre esperances de futur.
El paper de l’edat. Una relació és una relació, independentment de l’edat que tinguem. En el que és bàsic no canvia res, encara que és evident que no vivim el mateix amb 20 anys que amb 50 o més. Hi ha molts condicionants. Normalment com més edat tenim, més currículum, encara que no sempre: no tothom té una vida rica en experiències. Això fa que tinguem més ferides, però també que siguem més savis, més hàbils, més prudents, també per a les coses que diem, per a les que no diem i, per descomptat, per a les que diu i no diu l’altre, és a dir, pel que escoltem. També amb cada edat pot canviar allò que necessitem dir i escoltar, la nostra manera de dir-ho o la nostra manera de reaccionar. No obstant això, en essència, la il·lusió és il·lusió a qualsevol edat, l’autenticitat i la solidesa dels sentiments pot existir (afortunadament) es tingui l’edat que es tingui.
L’alexitímia. Aquesta condició psicològica es defineix com una dificultat clara per identificar i expressar les pròpies emocions. No poden donar nom a què senten i, en conseqüència, no podran expressar un “t’estimo”, encara que ho sentin.
És comú confondre el sentiment d’amor amb altres de molt comuns a l’inici d’una relació, com ara la il·lusió, la connexió o la química. Quan sents que pots encaixar amb algú, t’agrada la seva personalitat o la seva aparença o t’agrada la seva companyia, et pots sentir temptat a dir “t’estimo”, però aquest sentiment no serà real fins que coneguis una mica més a l’altre. En aquest cas, és possible que l’altre realment ens agradi molt, desperti la nostra admiració o interès; no obstant això, resulta prudent donar-nos un temps per descobrir totes les facetes, compartir moments i deixar que aquest possible sentiment creixi i es desenvolupi.
Tots sabem que l’amor travessa diferents fases i que l’enamorament (la primera) és la més inestable. En aquest període inicial estem inundats de neurotransmissors que ens fan sentir eufòria, passió, desig i plaer en estar amb l’altre; així, podria semblar que aquesta etapa d’alienació no és la més apropiada per declarar l’amor. Pel que fa a aquesta qüestió, no hi ha dogmes ni protocols. Cada persona és diferent, igual que ho és cada relació. Tot i això, pronunciar la paraula “t’estimo” marca un abans i un després en la relació, sigui per bé o per mal. Per això, convé no precipitar-se i escollir el moment adequat per pronunciar-la.
*TONI PONS és farmacèutic i professor.
Fes el teu comentari