MALAURADAMENT per a les Terres de l’Ebre, la història es repeteix. Quan les grans conurbacions urbanes de Catalunya tenen problemes d’abastiment de recursos energètics o hídrics, fruit del seu desenvolupament sense límits, mala gestió i malbaratament d’aquests recursos, obviant el canvi climàtic i sense la previsió i planificació necessària d’un creixement sostenible -no estirar més el braç que la màniga-, és recurrent la proposta d’espoliar aquells territoris que disposen d’uns recursos naturals que, en cap cas, són il·limitats com ens volen fer creure els grans “lobbies econòmics i empresarials” de les àrees metropolitanes del nostre país.
ARA LES SENTIREM de tots els colors, però la realitat és tossuda: les Terres de l’Ebre ens oposarem amb totes les nostres forces a cap transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona com la solució al dèficit d’aigua de l’àrea metropolitana. Per molt que ho diguin els col·legis professionals, el món empresarial o gran part del món polític agrupats en l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua i utilitzant noves terminologies. Sentirem que a l’Ebre hi ha prou aigua per resoldre situacions puntuals de manca d’aigua i d’emergència i per això cal crear un “Corredor de l’aigua de Catalunya” unint totes les conques hidrogràfiques a través d’una xarxa en alta perquè, “en moments crítics i de forma puntual” com ara, es pugui fer la interconnexió de xarxes Ebre-Barcelona, que tècnicament és viable, i que hem de ser solidaris. Quina vergonya aquesta solidaritat que ens exigeixen els menys solidaris, sempre de baix cap a dalt, tant en el sentit geogràfic com en lo social i sempre menystenint l’equilibri territorial.
ELS QUE ja vam viure i combatre l’aprovació de la “llei 18/1981 de l’1 de juliol” del -mal anomenat- minitransvasament, creant en aquell moment la Coordinadora Antitransvasaments, ja intuíem que era el primer pas per a una futura connexió entre l’Ebre i les àrees metropolitanes de Tarragona i Barcelona, més quan va quedar ratificada una concessió d’aigua superior a les “necessitats” del moment i de la qual ara en consideren un “excedent”. L’any 2000, amb motiu de la presentació del “Plan Hidrológico Nacional”, se’n va tornar a parlar però, com era la part menys escandalosa de la proposta de transvasaments, va passar prou desapercebut, tot i que amb el naixement de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i les contínues mobilitzacions i denúncies es va aturar aquesta possibilitat.
AL 2008 es va repetir la història amb motiu d’una altra sequera i davant la proposta de perllongar el transvasament de l’Ebre entre Tarragona i Barcelona, a través d’una dessalinitzadora a Cunit que, de forma reversible (un altre eufemisme), connectés les dues xarxes. Una vegada més, la mobilització de la gent de l’Ebre ho va aturar. Va ser llavors quan el govern de la Generalitat va plantejar mesures alternatives al transvasament (ara en diuen connexió de la xarxa del CAT amb la d’ATLL, com si això no fos un transvasament) i que en els últims anys ha dut a terme tot un seguit d’obres -dues dessalinitzadores, mesures de reutilització, reaprofitament d’aigües residuals, restauració d’aqüífers i dessalinització-, però clarament insuficient davant el creixement dut a terme a les àrees metropolitanes sense tindre en compte la limitació dels recursos naturals disponibles, combinat amb una climatologia molt desfavorable de manca de pluges persistent durant molts mesos.
HAN PASSAT 15 anys i l’actual sequera ens torna a deixar, a la gent de l’Ebre, davant la injustificable proposta espoliadora dels grans “lobbies econòmics i empresarials” d’apropiar-se de l’aigua de l’Ebre. Al·legaran necessitats humanes, agrícoles, industrials, econòmiques…, i ens parlaran de solidaritat. Tindran la barra de parlar de solidaritat aquells que menys ho són, que només se’n recorden de l’Ebre quan a ells no els plou, ens prometran inversions noves quan no han fet ni les que ja estaven aprovades i programades. Recordeu-vos-en, entre altres exemples, del Pla de Restitució Territorial de l’Ebre (2010) que havia d’implementar l’Estat amb motiu del sanejament de l’embassament de Flix? De les 44 obres que s’havien de fer (captacions d’aigua, pous, conduccions d’abastament, i dipòsits), només se n’han executat 13, i per tant resten pendents 31 obres que afecten diversos municipis ebrencs. Tretze anys després, fotuts per aquesta falta de paraula o, si en voleu dir, solidaritat, continuem reclamant al govern espanyol que compleixi el compromís del govern socialista de Zapatero i Puxeu, i que executin les 31 obres pendents del Pla de Restitució.
LA HISTÒRIA del transvasament es podria repetir i, si fos així, la gent de l’Ebre tornaríem a mobilitzar-nos i a sortir al carrer per defensar els recursos naturals que ens donen vida, i no deixarem que ni una gota més d’aigua se’n vagi fora de les nostres terres. Com diu la PDE, l’aigua és vida. Defensem-la!!!
ARA LES SENTIREM de tots els colors, però la realitat és tossuda: les Terres de l’Ebre ens oposarem amb totes les nostres forces a cap transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona com la solució al dèficit d’aigua de l’àrea metropolitana. Per molt que ho diguin els col·legis professionals, el món empresarial o gran part del món polític agrupats en l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua i utilitzant noves terminologies. Sentirem que a l’Ebre hi ha prou aigua per resoldre situacions puntuals de manca d’aigua i d’emergència i per això cal crear un “Corredor de l’aigua de Catalunya” unint totes les conques hidrogràfiques a través d’una xarxa en alta perquè, “en moments crítics i de forma puntual” com ara, es pugui fer la interconnexió de xarxes Ebre-Barcelona, que tècnicament és viable, i que hem de ser solidaris. Quina vergonya aquesta solidaritat que ens exigeixen els menys solidaris, sempre de baix cap a dalt, tant en el sentit geogràfic com en lo social i sempre menystenint l’equilibri territorial.
ELS QUE ja vam viure i combatre l’aprovació de la “llei 18/1981 de l’1 de juliol” del -mal anomenat- minitransvasament, creant en aquell moment la Coordinadora Antitransvasaments, ja intuíem que era el primer pas per a una futura connexió entre l’Ebre i les àrees metropolitanes de Tarragona i Barcelona, més quan va quedar ratificada una concessió d’aigua superior a les “necessitats” del moment i de la qual ara en consideren un “excedent”. L’any 2000, amb motiu de la presentació del “Plan Hidrológico Nacional”, se’n va tornar a parlar però, com era la part menys escandalosa de la proposta de transvasaments, va passar prou desapercebut, tot i que amb el naixement de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i les contínues mobilitzacions i denúncies es va aturar aquesta possibilitat.
AL 2008 es va repetir la història amb motiu d’una altra sequera i davant la proposta de perllongar el transvasament de l’Ebre entre Tarragona i Barcelona, a través d’una dessalinitzadora a Cunit que, de forma reversible (un altre eufemisme), connectés les dues xarxes. Una vegada més, la mobilització de la gent de l’Ebre ho va aturar. Va ser llavors quan el govern de la Generalitat va plantejar mesures alternatives al transvasament (ara en diuen connexió de la xarxa del CAT amb la d’ATLL, com si això no fos un transvasament) i que en els últims anys ha dut a terme tot un seguit d’obres -dues dessalinitzadores, mesures de reutilització, reaprofitament d’aigües residuals, restauració d’aqüífers i dessalinització-, però clarament insuficient davant el creixement dut a terme a les àrees metropolitanes sense tindre en compte la limitació dels recursos naturals disponibles, combinat amb una climatologia molt desfavorable de manca de pluges persistent durant molts mesos.
HAN PASSAT 15 anys i l’actual sequera ens torna a deixar, a la gent de l’Ebre, davant la injustificable proposta espoliadora dels grans “lobbies econòmics i empresarials” d’apropiar-se de l’aigua de l’Ebre. Al·legaran necessitats humanes, agrícoles, industrials, econòmiques…, i ens parlaran de solidaritat. Tindran la barra de parlar de solidaritat aquells que menys ho són, que només se’n recorden de l’Ebre quan a ells no els plou, ens prometran inversions noves quan no han fet ni les que ja estaven aprovades i programades. Recordeu-vos-en, entre altres exemples, del Pla de Restitució Territorial de l’Ebre (2010) que havia d’implementar l’Estat amb motiu del sanejament de l’embassament de Flix? De les 44 obres que s’havien de fer (captacions d’aigua, pous, conduccions d’abastament, i dipòsits), només se n’han executat 13, i per tant resten pendents 31 obres que afecten diversos municipis ebrencs. Tretze anys després, fotuts per aquesta falta de paraula o, si en voleu dir, solidaritat, continuem reclamant al govern espanyol que compleixi el compromís del govern socialista de Zapatero i Puxeu, i que executin les 31 obres pendents del Pla de Restitució.
LA HISTÒRIA del transvasament es podria repetir i, si fos així, la gent de l’Ebre tornaríem a mobilitzar-nos i a sortir al carrer per defensar els recursos naturals que ens donen vida, i no deixarem que ni una gota més d’aigua se’n vagi fora de les nostres terres. Com diu la PDE, l’aigua és vida. Defensem-la!!!
*PACO GAS és exalcalde de Roquetes.
Fes el teu comentari