1/ Quan Espanya va expulsar els jueus (1492) i els moriscs (1609), les finances i l’agricultura van fer un daltabaix. En el segon cas, ni l’or que arribava d’Amèrica va compensar-ho. Què hi fa un apunt històric en un comentari econòmic? Doncs que la història hauria de ser un ensenyament, però no. Llegiu el punt següent.
2/ El sector de la construcció a Israel està aturat perquè el 50% del personal que hi treballava era palestí. No és que els obrers no vagin a la feina, és que no els deixen anar: és aquella frontera de posar i treure, que no significa independència entre parts, sinó molèsties per a una d’elles. De l’altra meitat, una gran part eren treballadors estrangers que han decidit deixar Israel per no jugar-se la vida. Els que queden són els treballadors que no tenen mitjans per a marxar…
3/ Els processos d’estabilització de personal interí de l’Administració estan començant a registrar “baixes”. És a dir, interins que no han superat el procés i que, en teoria, perden la feina. I que d’acord amb la normativa d’aquesta situació especial, hauran de ser indemnitzats.
4/ A l’ensenyament públic hi ha dades d’autèntica tragèdia. En un concurs amb milers de places ha punxat el 30% d’aspirants, molts d’ells amb dècades d’experiència. I això que ho sap tothom i és profecia que, ni que fos per estalviar indemnitzacions, les proves eren “amistoses”. És antipàtic dir-ho, però això ajuda a entendre les dades catastròfiques de l’últim informe PISA. La major part de docents suspesos ho són d’assignatures de llengua, matemàtiques i tecnologia. És a dir, precisament per on plora la criatura.
5/ Una tendència gastronòmica… Trobeu restaurants amb postres que no baixin dels sis euros? Associats generalment a receptes amb nom en anglès, però sempre d’un preu superior a les postres més nostrades? L’explicació és la de sempre, però ampliada. Les postres deixen un marge important a l’establiment. Però del 200% de marge que era habitual, ara s’arriba al 500%. I és clar, per justificar-ho cal sofisticar el producte, si més no en el nom.
6/ Semblava un fake, però està vist que és veritat. I és un apunt més esportiu que econòmic, però les xifres són devastadores. És una prova ciclista a la zona d’Alacant, no precisament professional. Mentre es disputa, comença a córrer per les xarxes i el whatsapp que, en acabar, hi haurà un control antidopatge. I sobre la marxa hi ha un 70% d’abandonaments, la major part per un índex de rodes punxades insòlit de veritat.
7/ Estem preparant una propera secció, de caràcter monogràfic, sobre la pena de mort als Estats Units. I ara direu: això no és un tema moral i no de números? És així, naturalment. Però les dades que n’hi ha no fan altra cosa que ratificar la immoralitat de la cosa. Voleu proposar algun argument al respecte? O millor alguna dada?
8/ Les vendes de cotxes elèctrics a l’Estat espanyol estan molt per sota de la mitjana europea i a anys lluny d’assolir els objectius de descarbonització en l’àmbit de l’automoció. Els fabricants continuen explicant el de sempre: l’escàs nombre de punts de recàrrega fa enrere molts potencials compradors. Però hi ha números que no quadren. A la Comunitat de Madrid es matriculen el triple d’elèctrics que a Catalunya, quan aquí hi ha el doble de carregadors que a Madrid.
9/ Cap la possibilitat que moltes matriculacions siguin de flotes, que acaben figurant com a venudes on té l’adreça social la marca, generalment a Madrid. Això explica també una part de la riquesa fiscal de la capital.
10/ Plou un dia sencer, fins i tot amb ganes, i els embassaments no guanyen ni mig punt d’aigua. Però això pot ser notícia? Si hauria de ploure setmanes i setmanes per a remuntar la situació. De fet, caldrien un mínim de 10 dies de pluges torrencials per a poder aixecar l’estat d’emergència.
11/ Ara, aquest és precisament el problema. Que hi ha qui espera que ploqui per a resoldre’l, i qui dies passa, anys empeny. No podem deixar de recordar, és clar, que, des de l’anterior sequera, hi ha hagut 15 anys per a preparar-se per a la següent
12/ L’altre dia ens preguntaven si una determinada empresa de Tarragona, molt coneguda, estava a punt de desaparèixer. O si més no que, després d’una successió familiar amb certes incògnites, sortiria a la venda a curt termini. No som l’Oracle de Delfos, però no vam poder evitar contestar que aquests rumors existeixen des que Franco era cadet a l’acadèmia militar. I que, per tant, la crònica d’una mort anunciada hi és, però és una mort anunciada que no s’acaba de produir mai.
13/ El més fort, i que escapa a anàlisis racionals, és que l’empresa en qüestió té una feblesa estructural paorosa. Però a la vegada, una capacitat de supervivència que obliga a pessigar-se. No direm noms per no fer propagandes que no toquen, tot i que amb el nom, no diguem amb el context, potser arribarieu a entendre el miracle de Lourdes.
14/ El concepte “resiliència” es queda curtíssim. No és l’únic cas. Al país hi ha dotzenes d’empreses sobreviuen, fins i tot viuen bé, per principis operatius semblants. No és únicament l’art de passar la maroma sense caure. En podeu dir gràcia per a drenar el pressupost públic, tot i ser més que privades, que no us equivocareu
Fes el teu comentari