Quin sentit té ser periodista en una era en la qual hi regnen les notícies manipulades, les fake-news i la postveritat? A les facultats de periodisme et diuen que has de tenir el teu propi estil, que has de defensar la veritat, que has de ser imparcial en els fets noticiosos i que has de lluitar contra la precarietat laboral. Però, a l’hora de la veritat, només et trobes portes al camp si intentes exercir el teu ofici des d’aquesta òptica. No fa gaire, per variar, hi va haver algú que va posar en dubte un dels meus articles per si no estava prou contrastat. Parlen de verificar la informació en un article del gènere d’opinió que, com bé diu la paraula, reflecteix l’opinió (evidentment, sovint amb un cert biaix) del periodista o del ciutadà que l’escrigui. Altrament, seria molt més greu que el periodista publiqués, com ja hem dit, un fet noticiós i, per tant, del gènere informatiu, totalment esbiaixat només basant-se en una opinió i sense explicar la resta de les parts o sense contrastar uns fets determinats. Aleshores, estaríem parlant de desinformació, de fake-news… però mai de periodisme.
Jo no he vist mai a un periodista dictant-li a un advocat si aquella sentència és o no adequada, no he vist mai un periodista que li digui a un metge quin medicament ha de receptar al seu pacient ni tampoc cap periodista que li digui a un arquitecte com ha de construir un edifici.
Per tant, com pot ser que hi hagi polítics i ciutadans en general que tinguin la capacitat de dir-li a un periodista com ha de fer la seva feina i no només això, sinó també ordenar-li que aplaudeixi quan volen que aplaudeixi i que calli quan volen que calli?
I aquests subjectes que es troben immersos i camuflats a les altes esferes de la nostra societat no només intenten teledirigir els articles informatius que s’escriuen, sinó que fan tot el possible per torpedinar les investigacions periodístiques o per desviar l’atenció quan la premsa treu a la llum, per exemple, un flagrant cas de corrupció. A més, tenen per costum dirigir amenaces al periodista o al seu grup mediàtic que poden anar des de qüestions personals, motius laborals o temes econòmics com, per exemple, enretirar-los una subvenció.
Estem en un estat, el d’Espanya, on per desgràcia encara no s’ha sabut passar la pàgina de la dictadura i, per tant, passar la pàgina de la censura on uns senyors censors decidien quin titular li posaven al diari, a la revista, a l’article o, fins i tot, a l’obituari. Curiós és, si més no, que aleshores amb tanta censura hi haguera múltiples publicacions escrites vinculades a cercles culturals, sindicats, partits polítics, entitats… que buscaven eufemismes sota les pedres per dir allò que volien dir, però d’una altra manera.
En canvi, ara, la premsa acostuma a callar, a acotar el cap i a passar per l’adreçador del que dicten els de dalt per evitar tenir problemes amb els qui, erròniament, ens han fet creure que tenen més poder que nosaltres.
Així que, després de molts anys analitzant i processant la informació que surt publicada o emesa als mitjans de casa nostra i després d’una dècada de redactar-la, arribo a la conclusió que el que més falta fa és que hi hagi periodistes amb olfacte per la defensa de la veritat, amb astúcia i interès per la recerca, gens conformistes, que facin la feina per vocació i no perquè no sabien a què dedicar-se i van fer periodisme com haurien pogut fer ganxet. Perquè la IA, l’escola que educa cada cop amb continguts més ridículs i la política basada en les emocions només són alguns dels indicadors que condueixen el bon periodisme a la seva mort i el pensament crític a la seva extinció. No us conformeu amb el que us diguin, aneu sempre més enllà, desmuntant les guinguetes dels qui es creuen estar ben assentats i lluitant per allò que emana dels nostres codis de bones pràctiques i que, per desgràcia, pocs són els qui a dia d’avui saben defensar.
Fes el teu comentari