Joan Maragall, a “Oda Espanya”, diu: “Escolta, Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana: parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra…” però de fa segles Espanya no escolta, ni dialoga; només imposa per el “Derecho de Conquista” prosseguint sense aturador el Decret de Nova Planta del 1717, per haver guanyat una guerra. Molts catalans restarien satisfets si ens tractessin igual que a la resta d’espanyols. Tots els catalans desitjarien la igualtat; els independentistes i els que no ho són perquè tots en sortíem perjudicats.
Però no! Ens tracten com un país conquerit i no ens respecten el que som, ni la nostra idiosincràsia ni la nostra manera de pensar. Ens volen igual que ells; imposant la llengua, els costums i si ens queixem, ens la foten pel dret i pel revés; empresonen els polítics, els inhabiliten, els multen, però amb la diferència que en temps de Franco els afusellaven i ara sentencien per fer-nos circular, pel domini de la por, pel seu carril, i si convé inventant proves i fal·làcies que serveixen als judicis per condemnar-nos per sedició, malversació i desobediència.
No se’n val que els trens, que de Madrid a Barcelona s’hi arriba amb menys temps que de Riba-roja o d’Ulldecona a Barcelona i gairebé sempre en retard de l’horari estipulat. No se’n val quan el Corredor del Mediterrani, amb diners pagats per Europa, el construeixin per Madrid. No se’n val que tinguem carreteres sense començar des del 1995 com la variant de Gandesa. No se’n val que els afectats del Coll de Lilla, el ministre els diu que seran indemnitzats i ara ja no se’n recorden. No se’n val que patíssim un dèficit fiscal de 22.000 mil milions d’euros anuals. No se’n val que tinguem escoles i hospitals sense poder-se atendre per manca de finançament i els professionals cobrin sous indignes. No se’n val que a Madrid es construeixin 190 quilòmetres de metro i amb el mateix període a Barcelona 8. No se’n val que a l’aeroport de Madrid s’inverteixin centenars de milions quan a Barcelona s’inverteixin una sexta part. No se’n val que als jutjats catalans entrin més assumptes judicials pendents dels que es resolen, incrementant-se més any rere any. Existeixen, doncs, tantes diferències que s’arriba a la conclusió que Espanya no escolta i tampoc vol escoltar en un futur. I en definitiva, els catalans hem de callar, mani qui mani, sigui el PP o sigui el PSOE, i ens hem d’acontentar amb el que ens arriba com un país conquerit i conseqüentment desigual.
A l’article de la setmana passada parlava de la inconstitucionalitat del CGPJ que és una peça bàsica de la democràcia de l’estat espanyol. I deia que si la peça judicial falla, tota la democràcia espanyola està subjecta a la inconstitucionalitat. I queda demostrat quan es tracta de Catalunya, amb la justícia dirigida i polititzada que funciona per carrils diferents per uns que pels altres. Els papers de Bárcenas que demostraven clarament que Rajoy i alguns dels seus ministres cobraven diners negres que no declaraven, s’ho van passar de llarg. En canvi al president Puigdemont i altres membres se’ls acusa de malversació per haver convocat el referèndum sense haver-se posat ni cinc cèntims a la butxaca, sense enriquiment personal. Així ho va esclarir el ministre d’hisenda Montero havent revisat partida per partida, sense haver trobat cap irregularitat. Els jutges i els fiscals del procés que per culpar-los es serviren de documents falsos i manipulats de la policia patriòtica, proves muntades expressament i fins i tot de notes de premsa sense base real, van condemnar-los a 100 anys de presó. Sembla, doncs, que la justícia espanyola funciona segons el color polític dels jutges.
I vet aquí que alguns jutges i fiscals de significat color polític no accepten la amnistia assignada pel poder legislatiu. On hem arribat a l’Espanya que no escolta i a sobre de forma irregular pot sentenciar sense obeir la veu del Congrés de Diputats? L’absurditat arriba a extrems irreparables per un estat que es declara democràtic. Es barallen les forces polítiques, PP i PSOE, per aconseguir el govern d’Espanya, només per interès propi de cadascun dels dos. I davant d’aquesta situació carreguen contra Catalunya, sense voluntat ni d’escoltar ni de dialogar, reprimint i muntant citrals que confonen la gent. La conseqüència és que tenim dues Espanyes i que es barallen per Catalunya amb l’afany del “mano y ordeno”. I una altra conseqüència és que molta gent deixen d’anar a votar quan es convoquen eleccions davant de tanta podridura de polítics que es barallen només per defensar les seves cadires i els seus sous.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari