Em miro el programa de les Festes Majors de Sant Pere de Reus. El dia de Sant Pere se celebra un dels actes centrals, la professó. A Amposta, i a la majoria de poblacions del territori, al programa trobaríem l’acte indicat amb la paraula processó, que és la que sempre ens han dit que era correcta. Ara bé, professó és una paraula que trobem al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) i que, per tant, hauríem de poder utilitzar sense problemes.
El cas que he comentat és només un exemple del que ja fa anys que passa a la nostra societat, començant pel sistema educatiu, passant pels mitjans de comunicació, pels representants públics, i acabant a les famílies. Mos han dit des de xicotets que esta o aquella paraula és un castellanisme, i hem adoptat altres paraules, que mos semblen més adequades, més cultes, i anem perdent la nostra forma de parlar. A l’escola ja no s’ensenya xicotet o menut, sinó petit. Lo color roig és vermell. No tenim xiquetes ni xiquets, sinó nenes i nens. I així podríem anar trobant molts exemples de la llengua que arriba de l’escola i que, a les famílies no sempre els és fàcil de fer compatible en lo català del territori.
Alguns mitjans han fet un esforç des de fa uns anys per utilitzar un estàndard coherent en la variant dialectal que tenim a les nostres comarques. Però no tots han optat per esta opció, i trobem una llengua que, tot i que fonèticament és nord-occidental, en el cas de ràdio i televisió, no és ben bé el d’aquí -en cap cas no parlo d’optar per l’ús incorrecte de la llengua-.
Quant a la política, acostumo a seguir els plens de l’Ajuntament d’Amposta al seu canal de YouTube. Allí podem escoltar les intervencions de les regidores i regidors del consistori. Excepte aquells que bé perquè per origen geogràfic tenen un català més central, o algun atre cas que no té el català com llengua pròpia, les regidores i regidors que se suposa que haurien de parlar com es parla a Amposta -per no dir tortosí, que és un nom que no tothom accepta, i que algun dia podria repensar-se-, parlen un català molt escolar, molt estàndard, però de l’estàndard de l’època de la Normalització Lingüística. I no caldria. Escoltar nosaltres, en comptes de natros, com si natros fos un pecat dir-ho, és un exemple de com la nostra forma de parlar s’ha acabat considerant una forma de segona divisió. En canvi, si algun dels nostres regidors mai es presenta a les proves de català del nivel C2 -i diria que també passa al C1-, podrà comprovar com se’ls permet l’ús correcte de la seua variant dialectal.
L’ús de la nostra forma de parlar, en un dels territoris del país on més gent té el català com llengua habitual, serviria també per no perdre paraules boniques, que s’havien utilitzat tota la vida. Algunes es podrà discutir si són més correctes o no. Unes apareixen al DIEC, altres al Diccionari Català-Valencià-Balear, i altres al Diccionari General de la Llengua Valenciana. Hi trobem noms, però també verbs i la forma de conjugar-los, adjectius, adverbis i altres. Per posar alguns exemples: abre, abrigalls, alego, amela, ans, ansa, au, aufàbiga, bací, bajoca, baralluga, baqueter, basca, beset, bonys, bovo, brossat, cabossa, calcetí, caragol, catxel, coc, corder, costura (escola), damajoana, dàtil (trapella), dimats, domenge, eic, eixugamans, esborronar, escarritx, escarabitxa, fesol, flare, flat, frígola, gavinyet, gaiata, garró, gitar-se, joguet, jugarrí, juí, lleixa, llepat, llépol, llima, maçana, magarrufa, manoll, mec, moixó, momos, morrandes, nineta (pupil·la), oco, oix, palaia, panís, parsimònia, pataca, pataquet, pato, patxorra, picar (trucar, telefonar), pigota, poal, polp, primentó, professó, prompte, quera, rabera, rabosa, raïl, rebombori, rebordonit, retor, rogle, romer, safranòria, saragata, segineres (engonals), senderi, ses, siboc, tano, temor, tio, tito, torcar, tortada, tossino, ullera (cul), vedat (glotis), vela, verós, vesta, vianda, xafarder, xeic, xic, xiquet, xixines, xollar, xompo, etc.
Si la meua generació ja ha perdut moltes paraules, que només recorden pares i iaios, imaginem-nos quin llegat deixarem a les pròximes generacions, per esta obsessió de ser tan correctes que fins i tot allò que ho és, per no semblar prou estàndard, ho anem enterrant en l’oblit. No cal ser un expert en la matèria per preocupar-se pel tema. Ja ho veieu, que fins i tot un informàtic ho fa.
Fes el teu comentari