L’altre dia, en una conversa entre companys de faena que n’hem fet cinquanta, va sortir el tema, que pel que es veu és inevitable: la jubilació. Hi ha qui ja la veu a prop i diu que “ja falta menys per jubilar-mos”. Hi ha qui no ho veu tant a prop. I hi ha qui completa la frase en l’escepticisme de “si és que mai mos podrem jubilar…”.
La nostra generació encara som dels que, en general, mos jubilarem als seixanta-cinc, no als seixanta-set. Sí, sí, als seixanta-cinc. Almenys això diu la Seguridad Social. Cada vegada que entro al web “Tu Seguridad Social” em surten dos missatges destacats. El primer, “Has cotizado tantos años, tantos meses y tantos días”. I després, “Te faltan tantos años, tantos meses y tantos días para tu jubilación ordinaria”. Este segon missatge te’l pots prendre pel costat del got mig ple, dient “mira, ja em queda poc”, o bé del mig buit, allò de “xeic, encara me queda tant, i m’ho refreguen per la cara?”. Tot depèn de les ganes que tingues de deixar de treballar.
La qüestió és que és inevitable pensar que en deu anys arribes a la seixantena, i que en cinc més passaràs a formar part de la gent que es dedica a fer tot allò que havia volgut fer mentres era jove. Viatjar, llegir, estudiar a l’escola d’adults, o potser a la universitat un atre cop. També tindràs més temps per a les teues aficions. Jo mateix soc músic i escric. Em podré dedicar més temps a la música, en una banda, en un cor, aniré a tots los assajos. Podré escriure el llibre que sempre he començat i mai no he acabat. O viatjaré pel món, càmera en mà, fotografiant paisatges, edificis, flora i fauna. I m’hauré apuntat en un curs per fer fotografies com Déu mana. I aprendré xinès, o àrab, o rus! O em graduaré en arqueologia, que sempre m’ha agradat. Pensa i demana!
Però de moment, encara queden quinze anys. Això, si el govern de torn no fa canvis a la llei i es treuen uns anys menys de la màniga per allò que el sistema de pensions no és sostenible. A vore vindre, que diuen.
Fes el teu comentari