Guanyar, guanyar, guanyar i tornar a guanyar … mítica frase de Luís Aragonés (Madrid 1938-2014) entrenador i un dels primers filòsofs, m’atreviria a dir del futbol modern. És així és com ell definia el que era aquest esport.
Evidentment, més enllà d’aquesta contundent sentència, hi havia molt més: estratègia, condició física, actitud de sacrifici … tot plegat un còctel que ben combinat i dirigit el va portar a una de les etapes més brillants de la selecció espanyola.
Aquesta entrada futbolística em dona peu al que m’interessa explicar: l’activitat política en l’actualitat. Que és per mi la política ? la resposta és gestió, gestió, gestió i més gestió. Evidentment, darrera ha d’haver un projecte, un compromís i una ètica personal.
La política sense projecte és qui dia passa any empeny. La política sense compromís és el dolce fare niente. I la política sense ètica és interès personal o alguna cosa pitjor. I la suma de dos o les tres coses és una estafa en tota regla sense pal·liatius.
La política de nivell, la que vol atacar la base dels problemes que preocupen els ciutadans per millorar les seus condicions de vida, és un pic i pala sistemàtic i permanent. És basa en una diàleg continu amb aquells que pretenem ajudar (ciutadans, empresaris, pagesos, pescadors, joves…) i també en saber canalitzar aquestes inquietuds dintre el terreny de joc legal i administratiu que regeix el nostre sistema democràtic. Això que és tant fàcil de dir, és complicadíssim portar-ho a la pràctica i requereix d’una perseverança i constància metòdica i infatigable.
Un dels meus mestres polítics, Antoni Siurana (Lleida, 1943) que va ser el primer Conseller d’Agricultura del tripartit (2003-2010) i alcalde Lleida, a qui per algun motiu li vaig caure en gràcia i sempre se m’adreçava paternalment, em deia “Toni, lo fàcil sempre s’acaba complicant i lo complicat la majoria se vegades no s’acaba fent per falta de temps …”.
Tirar endavant un pla urbanístic per regenerar una zona degradada d’una ciutat per exemple, requereix d’una visió global d’un territori, d’un projecte del municipi que s’ha d’inspirar en les necessitats de la comunitat, que ha de tenir en compte els propietaris afectats, que ha de comptar amb bons professionals que ho desenvolupen i que ha d’assegurar un procés participatiu de vàries voltes. Això comporta parlar amb molta gent moltes vegades, reunions, escoltar, pedagogia, encaixar aspiracions, encarregar la redacció de projectes, tramitacions administratives llargues i feixugues, refer si cal els projectes, … i sempre estar pendent que res s’aturi per la desídia d’algú o per mil altres raons. I tot i així, si tot va raonablement be, al cap d’entre 4 i 8 anys veuràs el resultat del treball. En resum, independentment del color polític o la institució que representes, per fer truites s’han de trencar ous i estar pendent que no es cremen.
Dedicar-se a l’activitat política, especialment als ajuntaments petits, és digne d’admiració especialment en els temps que corren de desafecció i descrèdit. Algú ha de posar-se al capdavant de les coses públiques i intentar donar resposta als continus reptes de l’entorn que representes i que cada cop canvia més ràpid en múltiples àmbits, com el tecnològic, el social, l’econòmic o el legislatiu. Per sort aquesta és la realitat a la majoria dels nostres pobles.
Però també, malauradament, encara tenim alguns representants a les nostres institucions a qui el bé comú els importa ben poc i fan de l’activitat pública un passatemps ben remunerat i de la llei universal del mínim esforç la seva senya d’identitat. Mirem el nostre entorn, a aquells que ens representen i preguntem-nos cada cop que anem a votar, si realment apostem per gent de de pic i pala o per dropos, això si encisadors i simpatiquíssims que ens prenen el pel des de fa anys.
*ANTONI ESPANYA, biòleg i militant del PSC
Fes el teu comentari