En una imatge que ha començat a circular per les xarxes, un ramat d’ovelles busca refugi sota la torre d’un aerogenerador. No és cap muntatge. No és cap metàfora. És real. I potser, sense saber-ho, aquestes ovelles ens estan dient més del que molts informes sobre transició energètica poden expressar.
Aparentment, podria semblar una escena curiosa. Però, si mirem amb ulls de territori, és una lliçó de vida. Perquè aquestes ovelles no han escollit la tecnologia; han escollit l’ombra. No han fet un acte simbòlic, han seguit l’instint de sobreviure. I aquest instint, enmig d’una infraestructura gegantina, revela un dilema: estem construint energia neta… però a quin preu ecològic?
Vivim un moment clau per a la descarbonització, i això és indiscutiblement necessari. Però el relat de la transició no pot ser només una carrera per instal·lar megawatts. També ha de ser una oportunitat per tornar a pensar com vivim, com transformem el paisatge, com hi conviu la resta de vida que ens envolta.
El problema no és la turbina. El problema és que sovint, en planificar-la, oblidem que allà hi pasturaven ovelles. Que aquell lloc tenia vegetació, bancals antics, ecosistemes que ja funcionaven. Oblidem que no estem partint de zero, sinó que intervenim sobre un territori que ja és viu.
No és una qüestió estètica o sentimental. És ecològica, ètica i pràctica. Perquè si no integrem la biodiversitat i la vida rural en el disseny energètic, no farem una transició justa. Farem un nou model extractiu, disfressat de verd.
Per això, necessitem un canvi de mirada: una infraestructura climàticament compasiva. Que descarbonitzi, sí, però també que renaturalitzi. Que inclogui zones d’ombra, corredors ecològics, pastures rotatives, vegetació adaptativa. Que no expulsi els ramats, sinó que hi convisqui. Que no cementi el sòl, sinó que l’escolti.
La imatge d’aquestes ovelles no és una anècdota. És un crit silenciós. Una invitació a repensar el futur que estem construint. Si fins i tot els animals s’adapten a una infraestructura que no ha pensat en ells… com pot ser que nosaltres, amb tota la nostra capacitat de decisió, no ho fem millor?
La transició energètica no pot ser només tecnològica. Ha de ser també territorial, ecològica i humana. Perquè si per descarbonitzar el sistema destruïm els sistemes vius, no estem solucionant el problema: només l’estem traslladant.
Les ovelles ens han mostrat una escletxa. Ara ens toca decidir si mirem cap a una altra banda o si aprofitem l’oportunitat per fer una transició amb arrels. Amb ombra. Amb vida.
Fes el teu comentari