—Tu creus en el fil roig del destí?
Vaig abaixar les ulleres de sol fins a la punta del nas i la vaig mirar uns segons sense dir res. Hi ha preguntes que demanen una resposta. I n’hi ha d’altres que, abans de contestar-les, mereixen un petit silenci.
—Aquesta pregunta surt perquè has llegit un llibre d’autoajuda… o perquè acabes de conèixer algú?
Ella va riure.
—No pots contestar com una persona normal?
—Fa temps que ho intento. Però la vida sembla tenir altres plans.
—Vinga, no t’escapis.
—No m’escapo. És que cada vegada que sento la paraula «destí» tinc la sensació que algú, en algun lloc, està a punt de vendre’m una resposta definitiva a una pregunta que ningú no sap contestar.
—Doncs jo crec que hi ha persones destinades a trobar-se.
Vaig somriure.
—És una idea preciosa.
—Només preciosa?
—Les idees més boniques acostumen a ser les que no podem demostrar.
Va negar amb el cap.
—Sempre acabes complicant les coses.
—No. Les coses ja són complicades. Jo només intento no simplificar-les massa.
Va ser aleshores quan li vaig parlar d’una vella llegenda japonesa.
Explica que existeix un fil vermell invisible lligat al dit petit de dues persones destinades a trobar-se. Es pot tensar. Es pot embolicar. Es pot allargar durant anys. Però, segons la tradició, mai no es trenca.
Sempre m’ha agradat aquesta imatge.
No perquè necessiti creure que hi ha un destí escrit.
Sinó perquè em recorda que hi ha trobades que desafien qualsevol lògica.
La llegenda també explica que un emperador va voler saber amb qui compartia aquell fil. Una anciana capaç de veure’l el va conduir fins a una pagesa que sostenia una criatura als braços.
—Aquí acaba el teu fil.
L’emperador, ofès, va pensar que se’n burlaven. Va empènyer la dona. La criatura va caure i es va fer una ferida al front.
Anys més tard, quan es va casar amb la filla d’un poderós general, va descobrir aquella mateixa cicatriu.
Sempre he pensat que el protagonista d’aquesta història no és el fil.
És l’emperador.
Perquè no lluita contra el destí.
Lluita contra la realitat.
I això és exactament el que fem tots.
Quan la vida no encaixa amb els nostres plans, ens hi resistim.
Ens enfadem.
La neguem.
Intentem canviar-la.
Com si la realitat tingués l’obligació d’assemblar-se als nostres desitjos.
Però la vida no negocia.
I, probablement, aquesta és una de les seves grans virtuts.
Vivim en una època obsessionada pel control.
Planifiquem les vacances amb mesos d’antelació.
Comparem opinions abans de comprar un telèfon.
Mesurem les hores de son, els passos, les calories i fins i tot els minuts que dediquem a respirar conscientment.
Ens agrada pensar que ho controlem gairebé tot.
Excepte allò que més acaba condicionant una vida.
Les persones.
Aquestes continuen arribant sense demanar permís.
Hi ha qui apareix només uns mesos i et deixa una empremta que recordes durant anys.
Hi ha qui comparteix amb tu un tram del camí i, un bon dia, els camins simplement es bifurquen.
I també hi ha persones que desapareixen una temporada, gairebé sense fer soroll. No perquè hi hagi hagut una gran ruptura, sinó perquè la vida, senzillament, les empeny cap a una altra direcció.
Llavors cadascú continua el seu camí.
Treballa.
S’equivoca.
Aprèn.
Canvia.
I un dia qualsevol, sense cap anunci previ, els camins tornen a convergir.
És aquí on molts parlen del fil roig.
Jo no sé si existeix.
Però sí que sé que hi ha retrobaments que només tenen sentit perquè abans hi ha hagut temps.
Temps per perdre algunes certeses.
Temps per entendre que no sempre cal tenir l’última paraula.
Temps per descobrir que escoltar acostuma a ser més útil que voler convèncer.
Amb els anys he deixat de pensar que madurar consisteix a tenir més respostes.
Crec que consisteix, sobretot, a fer-se millors preguntes.
La més important és, probablement, aquesta:
Qui soc avui?
Perquè la resposta gairebé mai no és la mateixa que temps enrere.
Potser per això hi ha persones que semblaven incompatibles en un moment de la vida i, temps després, són capaces d’entendre’s amb una naturalitat inesperada.
No perquè hagi passat cap miracle.
Ni perquè el destí hagi mogut els fils.
Sinó perquè totes dues han canviat.
Hi ha experiències que et fan més pacient.
Errors que et fan més humil.
Pèrdues que t’obliguen a mirar diferent.
I arriba un dia que descobreixes que aquella necessitat de tenir sempre la raó ja no pesa tant.
Llavors les converses també canvien.
Les mirades també.
I, de vegades, passa una cosa curiosa.
Dues persones es retroben.
Es miren.
Els ulls se’ls humitegen lleument.
No perquè tinguin nostàlgia.
Sinó perquè, durant un instant, totes dues entenen, sense necessitat de dir res, que ja no s’estan trobant des del mateix lloc que ocupaven temps enrere.
No s’han retrobat dues versions antigues.
S’han conegut dues persones noves.
Potser aquest és el veritable sentit de la llegenda.
No que hi hagi un fil invisible decidint el nostre futur.
Sinó que hi ha coses que no es poden forçar.
Hi ha fils que, si els estires massa, només aconsegueixes enredar-los.
En canvi, quan els deixes respirar, la vida continua fent la seva feina.
Pacient.
Discreta.
Sense demanar permís.
No sé si existeix el fil roig.
Ni tampoc em preocupa gaire saber-ho.
El que sí que em sembla extraordinari és una altra cosa.
Que el temps, sense fer soroll, sigui capaç de transformar-nos fins al punt que un retrobament deixi de ser un viatge al passat.
I es converteixi en l’inici d’una conversa que, potser, temps enrere hauria estat impossible.
Per això, avui, ja no em pregunto si el destí existeix.
Em pregunto si sabré reconèixer aquelles persones que la vida, tossuda i pacient, decideixi tornar a posar davant meu.
Perquè, de vegades, no és la vida qui arriba tard.
Som nosaltres que arribem massa aviat.
Potser aquest és, al capdavall, el veritable fil roig.
No un fil invisible que uneix dues persones.
Sinó el temps.
Aquest company discret que continua treballant mentre nosaltres tenim pressa.
Temps per viure.
Temps per equivocar-se.
Temps per deixar enrere alguns orgulls.
Temps per descobrir que escoltar és més important que tenir raó.
Temps per entendre que hi ha converses que només poden existir quan les persones que les mantenen ja no són les mateixes.
Potser el fil roig no uneix persones.
Uneix moments.
I espera, pacient, fins que tots dos són capaços de reconèixer-se sense necessitat de mirar enrere.
Perquè, al capdavall, potser el que havia de madurar no era el destí.
Érem nosaltres.
Tots dos.
*TONI PONS
Fes el teu comentari