Sense cap mena de dubte l’expresident Jordi Pujol va representar el pilar transcendental i referent per Catalunya durant un llarg període de temps. Cap altre president ha durat tant com ell. Va marcar una època, una manera de fer, transmetent caràcter i personalitat a una nova Catalunya. Sortíem d’anys de desil·lusions i repressió d’una dictadura inclement. Ell representava, la prosperitat, la distinció d’un país amb iniciatives que creava riquesa amb l’esforç dels seus habitants. Ell, de jove, havia patit la dictadura pagant amb presó per exhibir la bandera i cantar l’himne nacional, fent de català i representant Catalunya en una època opaca.
Al fons, la seva figura no agradava a Espanya, perquè representava virtuts diferenciadores d’un territori diferent i gens homologable amb la resta dels hispans. En algun moment, com a president de la Generalitat, igual amb el PP com amb el PSOE, va arribar a pactar alguna llei i sobretot traspassos, i com digué Aznar “hablando catalán en la intimidad”. Però Pujol representava Catalunya com a Nació, i, amb el seu govern, de “mica a mica omplia la pica” reconstruir-la des de la base i donant sentit als catalans de voluntat de ser i sentir-se constructors d’un país amb il·lusió i voluntat de ser.
Aquests conceptes pujolistes mai s’han entès a Espanya. Catalunya és diferent i aquesta diferenciació no es vol entendre. No solament per la llengua sinó per les iniciatives idiosincràsia pròpia de la gent que hi habita i que incideix i assimila els nous arribats durant segles de diferents procedències. Tots ells, havent estat ben rebuts, s’han integrat amb voluntat de prosperar, obrir-se camí, treballant i posant tot l’esforç per donar forma a noves iniciatives que creaven riquesa personal i col·lectiva.
Però en acabar els seus mandats, els anys posteriors, el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut, ratificat per les Corts i referendat. El Tribunal Constitucional amb el suport de les elits madrilenyes contràries a tot allò que fa olor de català, aprofitant-se del govern del PP, imposà un recurs d’inconstitucionalitat i anul·laren part de l’articulat. El poble català no podia entendre que havent passat tots els tràmit legals i constitucionals fossin anul·lats 14 articles de l’Estatut, alguns dels quals es mantenen avui en dia vigents en altres autonomies. El poble indignat es va aixecar en massa i es van produir les manifestacions multitudinàries com mai s’havien vista a Europa. Espanya va tenir por. Estàvem en democràcia i feren servir tots els ressorts per desmuntar l’audàcia de llibertat creada, fabricada i provocada per ells mateixos i el govern del PP. En aquest moment no podien fer servir els canons, ni els aixecaments militars, ni els ”pronunciamientos”, ni els cops d’estat. Però havien de desmuntar el moviment català fos com fos. I el desmuntaren aprofitant la justícia, amb l’ajuda de la policia especialitzada en l’engany, i quan el president Rajoy i la seva gent estaven tacats per multitud de corrupcions. Mentre la justícia consentia les malifetes i feia “la vista grossa” amb els dirigents del PP, crearen les acusacions inventades contra Pujol i la seva família.
La televisió i la premsa van obrar en conseqüència i van fer córrer amb la màxima fermesa per crear la consciència popular que el president Pujol, símbol català, era un corrupte. Atacant la família Pujol, fent servir per excusa els diners que el seu pare havia deixat a Andorra per herència a la família, no a ell, preveien que el seu fill, com a president de la Generalitat, podria sofrir represàlies com havien patit tots els seus anteriors antecessors. El pare, Florenci Pujol, astut empresari, havia viscut l’empresonament del president Macià, l’afusellament de Companys i l’exili de Tarradellas. Amb la confessió dels diners que el pare havia dipositat a Andorra, van fer servir com excusa davant l’opinió pública que a Catalunya, la seva personalitat més representativa, era un corrupte. No pels fusells però sí servint-se d’una justícia amiga que amb proves falses, tancant bancs i comprant voluntats de persones amb diners públics, tots conjugats, amagats i pagats pels fons reservats del mateix estat. I vet aquí la paradoxa que Rajoy i companyia, els promotors de les accions, la seva corrupció generalitzada ha estat amagada, disfressada i arxivada mentre que l’Audiència Nacional ha tingut 14 anys d’instrucció a la família Pujol per mantenir viva la mala fama.
Vet aquí les argúcies muntades per un estat que als catalans ens tenen com a espanyols per pagar i fer-nos callar per les armes, la justícia o l’atonyinament . Ningú està net totalment però la figura del president Pujol quedarà neta per la història i apareixerà l’interrogant del judici, mogut per uns polítics corruptes i uns magistrats que fent l’orni no coneixen la figura de M. Rajoy i amagant les seves malèfiques accions, han tingut 14 anys parat el judici contra el president.
Un bon grup de persones que estimen el president Pujol, han volgut contrarestar tanta maldat amb l’acte de Planoles. I malgrat l’edat i les seves dificultats físiques, el president Pujol ha escrit un discurs que quedarà per la història, llegit per una persona que l’estima. S’ha parlat de catalanisme integrador, de la voluntat de ser catalans assimilant i cohesionant la gent arribada de nou. Que Catalunya val la pena, passi el que passi, s’ha creat, durant segles, per la força de la seva gent. Que serem forts si mantenim una societat ferma i unida, construïda des de la base per la consciència del poble. Que sobreviurem, malgrat ser una nació petita, si mantenim la personalitat, si sabem on anem i es treballa per aconseguir-ho. Perquè som i serem per la seva llengua, la cultura i la perspectiva col·lectiva cercant la llibertat. Hem de servir Catalunya sense esperar res a canvi i pel bé comú. La nostra força ha de tenir capacitat d’integrar, de sumar i fent participar a persones de tots colors i arribades d’arreu
Pujol va ser castigat pel lideratge i les grans petjades que va deixar a Catalunya. I el ”a por ellos” generalitzat d’un estat que no ens estima, es va usar contra el nostre president com a represàlia per desmuntar el nostre projecte nacional. El seu guiatge i els missatges resten als cors de la majoria dels catalans i les trampes que ens arriben de l’estat no ens arrossegaran al pessimisme. Seguint els seus passos, construirem una Catalunya on som i serem.
*ANTON MONNER, Gandesa












Fes el teu comentari