—Saps què et falta?
Quan algú em fa aquesta pregunta, ja sé que no m’espera una conversa.
M’espera una homilia.
Hi ha persones que no parlen.
Prediquen.
No conversen.
Evangelitzen.
No intercanvien opinions.
Reparteixen butlles morals.
És admirable.
Han aconseguit una cosa que la resta de mortals només podem envejar: ascendir directament als cims de la saviesa universal sense haver passat mai per la casella del dubte.
Viuen instal·lats en una mena d’Olimp particular.
No hi ha Zeus.
No hi ha Atena.
Només hi són elles.
Damunt d’un altar construït amb les seves pròpies certeses.
Des d’allà observen la resta de la humanitat amb aquella barreja de llàstima, superioritat i una necessitat gairebé patològica d’il·luminar els pobres ignorants que encara caminem per la Terra.
No perquè els ho hagis demanat.
Faltaria més.
Ells no esperen invitacions.
Consideren que ajudar-te a veure la llum és gairebé una obligació moral.
És un servei públic.
Una mena d’ONG dedicada al rescat de consciències perdudes.
Tu arribes pensant que tindràs una conversa.
I al cap de cinc minuts ja t’han diagnosticat les mancances emocionals, els errors vitals, els traumes infantils, el nivell d’humilitat, la manera com eduques els fills, les amistats que et convenen i, si encara queda temps, et recomanen tres llibres que, casualment, ja s’han llegit dues vegades.
La seva especialitat no és escoltar. És corregir.
Són una mena d’Inspecció Tècnica de Persones.
Arriben, t’obren el cap, revisen les peces, detecten defectes que ni tu sabies que existien i marxen convençuts que t’han fet un favor.
Naturalment, sense passar mai la seva pròpia revisió.
Perquè ells no tenen defectes.
Tenen “maneres de ser”.
Els defectes sempre són dels altres.
La supèrbia és molt més intel·ligent del que sembla.
Mai es presenta dient:
—Soc millor que tu.
Seria massa ordinari.
La supèrbia vesteix millor.
Prefereix frases com:
—T’ho dic des de l’afecte.
—Només intento ajudar-te.
—Algun dia ho entendràs.
—Ja maduraràs.
És fascinant.
Fins i tot quan et menystenen, aconsegueixen que sembli un acte de generositat.
Però el moment més deliciós arriba quan t’atreveixes a portar-los la contrària.
Llavors el miracle s’acaba.
L’ésser de llum s’apaga.
La veu es torna més dura.
El somriure desapareix.
I el pedestal trontolla.
Perquè els membres del club dels il·luminats toleren molt malament que algú qüestioni les seves veritats revelades.
Necessiten tenir raó amb la mateixa urgència que un peix necessita l’aigua.
Sense aquesta sensació de superioritat, els cau l’única cosa que realment els sosté: l’ego.
El més irònic de tot és que parlen molt d’humilitat.
Sempre de la dels altres.
La seva ja la donen per descomptada.
Com aquells restaurants que pengen un diploma de qualitat a l’entrada i després et serveixen croquetes congelades.
La humilitat de debò és infinitament més discreta.
No necessita altars.
Ni púlpits.
Ni deixebles.
Pregunta.
Escolta.
Dubta.
Rectifica.
Sap pronunciar dues de les paraules més difícils del diccionari:
—No ho sé.
Potser perquè l’autèntica saviesa té una característica que la supèrbia desconeix completament.
Com més aprens, més conscient ets de tot el que encara ignores.
En canvi, com menys dubtes té una persona, més fàcil és trobar-la damunt d’un pedestal… contemplant el món com si hagués estat nomenada guia espiritual de la resta de la humanitat.
Però abans que algú acabi aquest article pensant en aquell company de feina, en aquell familiar o en aquella amistat que sempre sembla tenir una lliçó preparada per a tothom, potser val la pena fer un exercici una mica més incòmode.
Perquè la supèrbia gairebé mai no entra fent soroll.
S’instal·la a poc a poc.
En una conversa.
En una discussió.
En aquell instant en què deixem d’escoltar perquè ja estem preparant la resposta.
Tots, en algun moment de la vida, hem estat temptats de demanar el carnet del club dels il·luminats.
Tots hem cregut tenir la veritat a la butxaca.
Tots hem sentit la temptació d’alliçonar abans d’entendre.
La diferència no és no caure-hi mai.
La diferència és tenir prou humilitat per adonar-se’n i baixar del pedestal abans que l’ego ens hi construeixi un altar.
La supèrbia no comença quan et creus millor que els altres.
Comença el dia que deixes de qüestionar-te a tu mateix.
El dia que ja no busques comprendre.
Només busques tenir raó.
Aquell dia deixes de ser un aprenent.
Et converteixes en predicador.
I els predicadors tenen un problema.
Parlen tant…
que fa temps que van deixar d’escoltar.
Potser per això el club dels il·luminats sempre té les portes obertes.
Per entrar-hi no cal ser savi.
Ni tenir raó.
Només cal una cosa.
Estar absolutament convençut que ja no tens res a aprendre de ningú.
*TONI PONS
Fes el teu comentari