Fa poques setmanes, en una trobada amb un pagès de la comarca, em parlava del preu de l’adob i de com n’és, de directa, la relació entre allò que passa al món i allò que passa als seus camps. Sovint tendim a veure els problemes de l’agricultura com quelcom llunyà, gairebé folklòric, que no té gaire a veure amb el nostre dia a dia. Però no és així: ens afecta de manera directíssima, i cada vegada més. Quan puja el preu de l’adob, no ho nota només qui el compra: ho acaba notant tothom qui menja. Crisis com la guerra a l’Iran i el tancament de l’estret d’Ormuz —que semblen tan llunyanes— acaben tocant a la porta de casa nostra a través del preu dels fertilitzants i dels aliments.
El conflicte a l’Orient Mitjà ha disparat el preu dels fertilitzants, posant en risc la collita de milers de famílies pageses. En aquest context d’incertesa internacional, sobretot des del retorn de Trump a la Casa Blanca, el Govern de Pedro Sánchez ha mobilitzat més de 1.100 milions d’euros pel sector primari, amb ajudes que ja arriben a 425.000 pagesos i pescadors i que, només en fertilitzants, sumen 665 milions.
La resposta no s’ha quedat en la urgència. S’ha posat en marxa un grup interministerial per elaborar un Pla Estatal de Fertilitzants, previst pel primer trimestre de 2027, amb tres eixos: agricultura de precisió, amb drons i monitoratge que permeten conèixer millor el sòl i reduir costos; autonomia estratègica, reduint la dependència del gas natural per fabricar fertilitzants; i transparència de preus, per anticipar-se a les tensions del mercat. El ministre Planas hi ha afegit un matís clau: cal apostar per la I+D+i, recuperant la fertilització orgànica controlada i els bioestimulants, per reduir la dependència dels combustibles fòssils. L’objectiu és que Espanya produeixi més, produeixi millor, i depengui menys de l’exterior.
No és casualitat. El sector primari és la base de la nostra autonomia alimentària i una eina clau contra el canvi climàtic: camps i boscos ben cuidats prevenen incendis i capturen carboni. Igual que l’aposta per les renovables ens ha fet més autònoms i competitius, ara toca fer el mateix amb l’alimentació: adobs naturals, cobertes vegetals, agricultura de precisió. No és només bo pel planeta: ens fa més eficients i millora la qualitat dels camps i dels productes.
A les nostres Terres de l’Ebre, això no és teoria, és vida quotidiana. El sector primari és economia, però també cultura, paisatge, identitat. Vivim una transformació agrícola amb riscos, però també amb oportunitats: cultius resilients adaptats al clima mediterrani extrem, units a l’eficiència en l’ús de l’aigua —de la qual som pioners— ens donen moltes cartes per guanyar la partida.
Tenim reptes molt seriosos: el futur del Delta, els incendis, la despoblació rural. Però el sector no és part del problema climàtic, n’és part de la solució. Per això la Generalitat aposta pel territori en els pressupostos, amb inversions com el regadiu Xerta-Sénia, el reg de la Terra Alta o la planta solar de l’estació de bombament de Flix.
Perquè quan es cuida qui cuida la terra, es cuida tothom.
*Per Manel de la Vega, senador i primer secretari del PSC de les Terres de l’Ebre
Fes el teu comentari