#Tu

No escriuré el teu nom.

No perquè el vulgui amagar, sinó perquè no em cal. Hi ha persones que es reconeixen molt abans que aparegui la primera lletra del seu nom. Quan arribis fins aquí, sabràs que aquestes paraules són per a tu. I això, precisament, és el que més m’agrada.

Vivim en un món on tothom parla. Donem explicacions, justifiquem decisions, omplim els silencis amb paraules que sovint no diuen res. Potser per això em continua sorprenent trobar algú amb qui gairebé no cal explicar-se.

N’hi ha prou amb una mirada.

Tu tens aquesta estranya habilitat. Em mires uns segons i ja saps que alguna cosa no va bé. Encara que jo m’entesti a dissimular-ho. Encara que ni tan sols n’hagi pres consciència.

De vegades em preguntes què em passa quan jo encara intento posar nom a aquell soroll que porto per dins. Sempre arribes abans que jo. I no saps fins a quin punt això em reconforta. Perquè hi ha molt poques persones capaces de veure’t de debò, fins i tot quan tu encara no t’has acabat de trobar.

La majoria de persones escolten les paraules. Tu has après a escoltar els meus silencis. I, potser sense saber-ho, és allà on m’has conegut de debò. Perquè és en els silencis on acostumem a guardar tot allò que encara no volem explicar.

Als silencis hi viuen els dubtes que encara no sabem formular. Els temors que disfressem amb un somriure. Les decepcions que diem que ja hem superat. Les esquerdes que procurem tapar perquè ningú les vegi.

Tu, les veus.

No perquè tinguis cap do extraordinari. Les veus perquè mires amb calma. Sense presses. Sense judicis. Sense intentar trobar una resposta abans d’haver entès la pregunta.

I això és extraordinàriament poc habitual.

Amb tu no necessito ordenar els pensaments abans de parlar. Ni preparar un discurs perquè tot sembli coherent. Saps perfectament com soc. Coneixes les meves contradiccions, els meus entusiasmes i com no… els  meus dies grisos!

Per això, quan estic amb tu, descanso.

No perquè la vida deixi de ser complicada, sinó perquè, durant una estona, deixo de lluitar contra ella.

Amb tu puc deixar la cuirassa a terra.

No necessito cap protecció. Ni cap màscara. No he d’impressionar-te ni demostrar-te que ho tinc tot controlat. Puc ser exactament qui soc. Amb les meves llums. Amb les meves ombres. Amb les meves contradiccions. I, curiosament, és aleshores quan em sento més fort i lliure.

Sempre havia pensat que la fortalesa consistia a resistir. Ara començo a sospitar que la fortalesa també és trobar algú davant de qui et pots permetre deixar de resistir.

Mai no m’has jutjat pels meus errors.

En un temps en què tothom sembla tenir una opinió preparada sobre la vida dels altres, tu primer m’escoltes. No busques culpables ni etiquetes. No converteixes cada equivocació meva en una sentència.

Simplement hi ets.

I, moltes vegades, això  per a mi…. és molt més valuós que qualsevol consell.

Hi ha persones que entren a la teva vida fent molt soroll. Arriben amb promeses, amb grans paraules i amb la necessitat constant de demostrar alguna cosa.

Tu hi vas entrar d’una altra manera.

Gairebé sense fer soroll.

Com qui obre una finestra en una habitació carregada i deixa que entri una mica d’aire fresc.

Des d’aleshores, hi ha una part de mi que sempre associa la teva presència amb la calma.

No perquè facis desaparèixer els problemes.

Sinó perquè em recordes que no cal viure’ls tots com si fossin una emergència.

Sense adonar-te’n, també m’has ensenyat una manera diferent d’entendre la felicitat.

No és una meta llunyana, ni una fotografia perfecta. És una conversa que s’allarga sense mirar el rellotge. Una cervesa compartida. Una cançó que tots dos escoltem en silenci perquè sabem que diu exactament allò que nosaltres no sabríem explicar.

És descobrir que hi ha dies normals que acaben convertint-se en moments extraordinaris simplement perquè els has compartit amb la persona adequada.

Mai m’has fet grans discursos.

Has preferit l’exemple.

I sospito que aquesta és l’única manera d’ensenyar les coses que realment importen.

Saps què és el que més admiro de tu?

Que mai no has intentat «arreglar-me».

Has fet una cosa molt més difícil.

M’has acceptat.

Sense voler canviar-me. Sense exigir-me que fos una altra persona per merèixer la teva confiança.

I és precisament aquesta acceptació la que més m’ha ajudat a créixer. Perquè quan algú et mira tal com ets, deixes de malgastar energia amagant-te. I és llavors, gairebé sense adonar-te’n, quan comences a canviar de debò.

Hi ha una idea que fa temps que em ronda pel cap.

Hi ha persones que es converteixen en llocs.

No són una casa. Ni una ciutat. Ni un paisatge.

Són aquell espai invisible on pots arribar cansat i sentir que, finalment, ja no has de vigilar què dius ni què calles.

Un lloc on pots respirar.

Ets aquest lloc.

I no crec que existeixi un regal més gran que aquest.

També hi ha les abraçades.

Podria buscar una explicació científica. Saps que això m’agrada fer-ho!  Parlar d’hormones, de química o de neurones. Però hi ha coses que perden una mica de màgia quan les intentem explicar massa.

Només sé que, quan m’abraces, el soroll baixa de volum.

Les presses s’aturen.

Els temors deixen de manar.

I el món, durant uns segons, sembla una mica més amable.

És només una abraçada.

I, alhora, és molt més que això.

És la teva manera de dir-me, sense paraules:

«Tranquil… soc aquí.»

Amb els anys també he entès una altra cosa.

Hi ha vincles que no necessiten definir-se.

Vivim obsessionats a posar nom a tot. Amistat. Amor. Companyonia. Parella.

Com si una paraula fos capaç de definir-ho tot.

Però hi ha vincles massa grans per cabre dins d’una etiqueta.

Es construeixen amb confiança.

Amb respecte.

Amb llibertat.

Amb aquella complicitat que permet compartir un silenci sense sentir la necessitat d’omplir-lo.

No necessiten retenir.

No prometen eternitats.

No demanen garanties.

Simplement hi són.

I, precisament per això, el temps no els desgasta.

Els madura.

No sé què passarà demà.

Ni em preocupa.

Per primera vegada en molt de temps, no necessito saber què vindrà després.

Perquè hi ha una certesa que ningú no em podrà prendre.

Sé que existeixes.

I sé que hi ha persones que no et canvien el destí, però sí la manera de recórrer el camí.

Tu ets una d’elles.

Per això no escriuré el teu nom.

No cal.

Quan arribis fins aquí…

Somriuràs.

Potser rellegiràs aquestes últimes línies.

No perquè hi busquis cap resposta.

Sinó perquè, en el fons, ja fa estona que t’has reconegut en cadascuna d’elles.

I entendràs per què no cal escriure el teu nom.

Perquè hi ha persones que no s’identifiquen amb unes lletres.

S’identifiquen amb una manera de mirar.

Amb una manera d’escoltar.

Amb aquella calma que arriba sense fer soroll.

Amb aquella estranya capacitat que tens de saber llegir els meus silencis… abans fins i tot, que jo els pugui convertir en paraules.

Si has arribat fins aquí…

Ja saps que aquestes paraules sempre han estat per a tu.

I això és l’únic que realment importa.

La resta…

La resta sempre ha estat silenci.

Perquè hi ha silencis que expliquen molt més que qualsevol paraula.

I tu, els meus silencis, sempre els has sabut llegir.

*Toni Pons