Un dissabte a la vesprada, a Amposta, sempre sona música en algun lloc. Pot ser a l’assaig d’una banda, a l’aula d’una escola de música o en un concert que omple una sala. I, de vegades, el que falla no és la música, sinó el lloc on sona.
La Lira Ampostina i la Unió Filharmònica són molt més que dues societats musicals. Formen part de la història i de la identitat de la ciutat. Al seu voltant, juntament amb escoles de música, grups de teatre i moltes altres entitats, mantenen viva una activitat cultural que mereix espais a la seua altura.
No sempre els té. El teatre del Casal funciona per a determinats formats; el Ruiz Salgado no va ser concebut com una sala escènica, i l’actual auditori municipal presenta limitacions d’acústica, escenari i comoditat. Amposta necessita bons espais per a la música, el teatre i les activitats culturals. La qüestió és decidir quina és la millor manera d’aconseguir-los.
La resposta aparentment més senzilla seria construir un nou auditori municipal. Però un edifici no s’acaba el dia que s’inaugura. Després cal mantenir-lo, climatitzar-lo, dotar-lo de personal i equipament i, sobretot, omplir-lo de programació. Són costos que continuen durant dècades.
També hi ha un cost ambiental. Construir un gran equipament significa ocupar sòl, utilitzar formigó, acer i energia i generar emissions abans que hi sone la primera nota. Per això, abans de construir de nou, té sentit preguntar-nos si podem aprofitar millor allò que Amposta ja té.
I tenim dos equipaments importants: els auditoris de la Lira i la Fila. Abans de descartar-los com una part important de la solució, hauríem d’estudiar què necessitarien per adaptar-se millor a les necessitats culturals de la ciutat i, sobretot, quant costaria fer-ho.
Això no significa decidir ara que l’Ajuntament haja d’invertir diners públics en dos edificis que no són municipals. Una actuació d’esta mena només tindria sentit si un estudi tècnic i econòmic demostrarà que és beneficiosa per a la ciutat i si anés acompanyada d’un acord clar que garantirà l’ús públic dels equipaments durant un període suficientment llarg.
També cal estudiar altres fórmules. Potser en determinades circumstàncies és més eficient continuar utilitzant els auditoris de les societats mitjançant convenis o lloguers quan siguen necessaris. Potser algunes millores concretes serien suficients. O potser, després de fer els números, es demostraria que Amposta necessita realment un nou equipament municipal.
El que no hauríem de fer és començar per la conclusió.
Primer necessitem saber quants concerts, representacions i actes requereixen anualment un auditori de gran capacitat; quines condicions ofereixen els espais actuals; quines reformes necessitarien; quina disponibilitat tindrien la Lira i la Fila per ampliar-ne l’ús públic, i quin seria el cost de cadascuna de les alternatives pensant no només en la inversió inicial, sinó en els pròxims vint o trenta anys.
Al mateix temps, hauríem de repensar el paper de l’actual auditori municipal. No tots els equipaments han de servir per al mateix. Potser el futur passa per una xarxa complementària d’espais: auditoris especialment preparats per a la música, sales per al teatre i formats més reduïts i un equipament municipal polivalent capaç d’acollir activitats culturals, socials o ciutadanes diferents.
I qualsevol decisió s’ha de prendre parlant amb la Lira i la Fila. Fa generacions que les dues societats sostenen una part fonamental de la vida musical d’Amposta amb l’esforç de músics, famílies, socis i moltes persones que hi han dedicat temps i estima. Este patrimoni humà és tan important com els mateixos edificis.
La meua preferència de partida és clara: abans de construir un nou auditori, estudiem seriosament com podem aprofitar millor els equipaments que ja tenim. Però una preferència no s’ha de convertir en una decisió abans de tenir els números damunt de la taula i d’escoltar les societats musicals, les entitats culturals, els professionals i la ciutadania.
Planificar el futur no sempre significa construir més. De vegades significa saber aprofitar, compartir i millorar allò que ja tenim. Amposta ho ha fet durant generacions amb la seua música. Ara també ho podem fer a l’hora de decidir els espais on volem que continue sonant.
*PERE MONTAÑANA, és el candidat del PSC d’Amposta a l’alcaldia per a les eleccions municipals del 2027.
Fes el teu comentari