Els científics del MedECC, el grup d’experts que estudia el canvi climàtic a la Mediterrània, fa anys que ho repeteixen: la nostra conca s’escalfa prop d’un 20% més de pressa que la mitjana del planeta. A les Terres de l’Ebre ho notem cada estiu. Nits tropicals que s’allarguen, onades de calor més freqüents i un delta especialment exposat. Adaptar les ciutats ja no és una opció. És una necessitat urgent.
Amposta no parteix de zero. Fa trenta o quaranta anys ningú parlava de refugis climàtics, sinó de places, parcs i carrers arbrats. La plaça de la Constitució, la de les Palmeres, la plaça Joan Miró, el carrer Tarragona, el carrer Ample, l’avinguda Aragonesa o la carretera de la Ràpita es van pensar amb uns altres criteris, però avui cal mirar-los amb uns altres ulls. Una plaça amb arbres no és només un element d’embelliment: és infraestructura que ens protegeix de la calor. Alguns d’aquests espais necessiten més manteniment o recuperar arbrat. I projectes que en el seu moment no es van executar, com la transformació de l’avinguda de Catalunya o un passeig al llarg del canal marítim, mereixen ser estudiats de nou amb les necessitats d’ara.
La clau és canviar la pregunta. No n’hi ha prou de posar uns quants refugis. Cal pensar tota la ciutat des del punt de vista de la crisi climàtica. On falta ombra? Quines places són massa dures a l’estiu? Podem connectar places, parcs, escoles i equipaments amb recorreguts ombrejats?
Imaginem una persona gran que un dia d’agost ha d’anar caminant de casa al CAP o al mercat. La política climàtica no hauria de limitar-se a indicar-li on trobarà un refugi. L’objectiu hauria de ser que bona part del camí ja ho sigui.
Això obliga a abandonar una idea molt arrelada: els arbres no són decoració. Són infraestructura urbana, com el clavegueram, l’enllumenat o les voreres. Un carrer arbrat redueix diversos graus la temperatura que percebem i disminueix l’escalfament de l’asfalt i de les façanes. Per això l’ombra s’ha de planificar amb el mateix rigor que la mobilitat.
La pregunta útil no és quants arbres plantarem aquest any, sinó quanta ombra tindrà Amposta el 2040. I la resposta exigeix triar espècies adaptades a la sequera, deixar espai perquè les arrels i les capçades creixin, garantir-ne el reg i, sobretot, un manteniment constant. Un arbre triga quinze o vint anys a fer l’ombra que necessitem. Les decisions que no prenguem avui les pagarem d’aquí a una generació.
Les ciutats no es construeixen en quatre anys, ni en vuit. Es construeixen acumulant decisions durant dècades. Aquesta és la idea de fons d’Amposta 2040: una ciutat no hauria de començar de zero cada vegada que canvia el govern, ni convertir l’adaptació climàtica en una discussió sobre qui va plantar cada arbre. Cal partir del que ja tenim, cuidar-ho, completar-ho i fer-ho créixer.
Potser l’objectiu no hauria de ser que Amposta tingui molts refugis climàtics, sinó que la ciutat sencera sigui un refugi. Més arbres, més ombra, més verd i més carrers agradables per caminar. El clima ja ha canviat. Ara ens toca canviar a nosaltres. Així es construeix Amposta 2040.
*PERE MONTAÑANA, és el candidat del PSC d’Amposta a l’alcaldia per a les eleccions municipals del 2027
Fes el teu comentari