Amb el setembre a punt d’arribar, l’entrada a l’escola i el començament d’un nou curs està en boca de tots i tothom. El tema és dels més recurrents a les xarxes socials i, com sempre en aquests casos, no falten les opinions dispars. “Escola segura” promouen des de l’admministració, “així no tornem” contesten plataformes virtuals, “mesures insuficients” pregonen els sindicats. Amb tot, però, el que s’ha venut per activa i per passiva és la necessitat que el sistema educatiu ha de tornar a engegar la maquinària i que els alumnes ha de tornar a l’escola sí o sí.
En aquest context, però, no deixa de sorprendre’m la màxima de la qual s’han apropiat Govern i Departament d’Educació, amén que moltes veus afins: ara la prioritat és l’educació de les nenes i els nens. Bé, tot correcte fins aquí. Crec, i no m’equivoco, que tots nosaltres estem d’acord en el fet que l’ensenyament és un pilar bàsic del nostre sistema social i que s’ha de fer tot el possible, i m’atreviria a dir que allò impossible, per tal que tot torni a funcionar com fa sis mesos, de la forma més segura i efectiva.
Deixant de banda la idoneïtat de les mesures que s’han proposat per a la tornada a l’escola, tema que donaria per un altre article encara molt més extens, no puc evitar sentir-me certament sorprès per tan gran interès en el fet educatiu per part del Govern. Deu anys, des del 2010 i l’entrada d’ Artur Mas al Govern, porten els diferents governs de torn establint unes retallades brutals que han deixat l’educació pública tocada de mort.
No entraré aquí a valorar les condicions laborals dels docents, que també donaria per a un altre text llarg i feixuc. Les retallades, que encara no s’han revertit del tot després d’una dècada de ser imposades sota l’excusa d’una crisi econòmica ja passada, van afectar, encara avui ho fan, el fet més essencial de l’educació, i que és allò del que ara tant semblen preocupar-se els nostres governants de cop i volta, amb presses i a deshora: l’aprenetatge dels alumnes i el seu devenir acadèmic i personal.
No era important l’educació dels nostres nens i nenes quan van decidir augmentar les ràtios per aula a escoles i instituts massificant unes aules de per sí ja plenes? No era important quan van reduir les hores d’atenció directa al personal de suport educatiu deixant a l’estacada centenars, milers d’alumnes amb necessitats educatives especials que necessiten vetlladores, fisioterapeutes, TIS, TEIs i semblants?
No era important l’educació quan van decidir no cobrir les substitucions des del primer dia, o quan van fer cas omís a les llars d’infants adherides al Pla Pilot de llars d’infants de l’escola rural que advertien que les educadores de baixa no eren substituides? No ho era, també important, l’educació dels nostres xiquets i xiquetes quan tancaven grups de P3 en favor de la concertada?
No era important el sistema educatiu fa només un mes, quan van retallar places docents a l’escola rural de forma indiscriminada obligant a forma grups més grans d’alumnes per aula i i dificultant amb escreix l’atenció directa i personalitzada en aquesta tipologia de centres? Suposo que a partir d’ara, si tant important creuen que és tot això, faran allò impossible per invertir un 6% del PIB en l’educació tal como mana la LEC i no un 3 i escaig per cent com es fa avui dia.
En conclusió, les paraules se les endú el vent i les persones, en este cas les que formen part de la conselleria d’Educació i el mateix Govern, es coneixen pel que fan i no pel que diuen. Amb això, veient com han actuat els últims deu anys, deu (!!!), poc es pot confiar ara en que de cop i volta se’ls hagi despertat la vena progressista als nostres governants. Amb això, el missatge és clar: deixeu-vos estar d’eslògans i propaganda barata i revertiu les retallades d’una vegada, si tant us importa l’escola i l’educació.
*JOSEP OBIOL és mestre de primària.
Fes el teu comentari