Un fantasma recorre Europa (i el món en general): el negacionisme. I totes les forces d’ultradreta del planeta semblen confabular-se per tal de prendre com a bandera esta particular visió de la vida que consisteix en negar, en abominar, d’allò científic i més evident a la raó. L’objectiu no és altre que canviar un discurs que els arracona amb escreix davant una praxis demòcrata que, amb més o menys encert, ha dominat el vell continent durant els últims 40 anys.
El negacionisme no és, però, una visió de quatre “frikis”, si se’m permet l’expressió, que beuen de les fonts més insondables d’internet. No. Al negacionisme cal prendre-se’l seriosament perquè raja de ments maquiavèliques que han vist en este fenomen la gallina dels ous d’or. Estes ments, normalment al servei de grups de treball ben establerts al servei d’una ideologia d’extrema dreta i dels partits que la duen a terme, han comprovat que les teories negacionistes, els missatges tergiversats, rasos i curts, les fake news en general, són el millor adob per a estendre les seves idees neofeixistes arreu del territori.
Però, com hem pogut arribar fins a este punt? Com la humanitat, en este cas, el poble europeu, hem arribat a creure o raonar teories que parlen sobre el terraplanisme, l’expansió de la covid a través d’antenes 5G o erupcions volcàniques que són provocades pel mateix govern (judeo-comunista o algo així, diuen) de Pedro Sánchez? Una resposta prou difícil d’elaborar, sincerament.
Amb això, crec que les xarxes socials i l’esbiaixament de la informació que patim de forma descarada en totes les plataformes on pretenem informar-nos tenen part de culpa. Ens informem “a cop de tuit”, a base de titulars. Ja no llegim en profunditat ni duem a terme discursos coherents amb idees elaborades. Avui, inmersos en un món on tot corre més que la pròpia vida, la immediatesa del moment fa difícil, per no dir impossible, mastegar bé, analitzar i comparar la informació que ens arriba de forma constant per mil i un canals diferents.
Com a mestre, i sempre intentant relacionar-ho tot el món de l’educació, no puc estar-me d’anomenar el gravíssim error en el qual estem caient com a societat, com a sistema, a l’hora d’elaborar els nous currículums, les noves lleis educatives (l’enèsima) i l’organització escolar que es pretén dur a terme al nostre país. Un error que no farà sinó augmentar el nombre de negacionistes a casa nostra i, qui sap, si la propagació d’idees perilloses per al conjunt de la nostra societat.
En este sentit, l’altre dia em vaig despertar amb la notícia que, en la nova llei educativa estatal, les hores de Filosofia, Llengües Clàssiques i Història es veuran un altre cop reduïdes en l’horari lectiu. A quart d’ESO, per posar un exemple, la mateixa matèria de Filosofia desapareixerà del programa educatiu. Mal assumpte. Les àrees que justament ens ofereixen la perspectiva del pensament, la reflexió i l’estudi de la nostra pròpia història i pensament, es veuran, un altre cop, agreujades en favor d’assignatures on esta reflexió i anàlisi que demana el món roman absent gairebé per complet.
La imposició primer a l’etapa primària i després a secundària del model competencial d’ensenyament aprenentatge no ajuda a revertir el citat negacionisme i la dinàmica que arrossega. S’imposa un model on els coneixements i els saber clàssics desapareixen paulatinament del currículum i del dia a dia a les aules en favor de d’un conjunt d’habilitats amb els quals els alumnes estaran preparats per a la seva immersió en el món laboral del futur, “un món canviant on l’adaptació a les noves rutines serà fonamental”.
La tempesta perfecta: habilitats pensades per al món laboral, falta de reflexió i absència de coneixements de cultura clàssica i general. L’oasi per aquells que pretenen fer-nos passar gat per llebre i treure’ns el pensament de la nostra vida habitual.
Després, d’aquí uns any, ens preguntarem com vàrem poder arribar al punt cap on ens estem dirigint sense pausa ni descans. Potser llavors, ja serà massa tard. Potser llavors, ja serà castigat per llei preguntar-se el perquè de tot plegat.
*JOSEP OBIOL és mestre de primària.
Fes el teu comentari