Cada any són milers de finques agrícoles que es queden ermes. Ho veiem en els mapes aeris on diferenciem perfectament les parcel·les treballades de les que han deixat de conrear-se. Les taques enfosquides on els matolls i els pins se’n fan amos, s’observen, any rere any, amb més intensitat. Des del cel es diferencien els treballats dels erms i com avancen els abandonats, comparant les fotografies actuals de les passades.
Els pagesos i els propietaris agrícoles abandonen els conreus per la jubilació, altres perquè no tenen continuïtat o, els seus descendents, per haver emigrat a altres activitats professionals. Aquesta realitat és esfereïdora pels pobles que encara avui són agrícoles per excel·lència i malauradament no disposen d’altres activitats per guanyar-se la vida. Els pares i els avis foren pagesos i els fills han marxat del municipi un cop han passat per l’escola i s’han adonat que un sou mensual els resulta més còmode i productiu per iniciar la vida que tenen per endavant. Quedar-se a la terra enfosqueix el panorama familiar del futur per diferents raons com pel minifundisme, per no poder-les adequar a les necessitats productives i per no resultar rendibles. I en canvi, pagesos en actiu que pretenen incrementar el patrimoni o nous agricultors que perceben de l’administració ajudes per incorporar-se a la terra, no disposen de facilitat per adquirir-les. Tot per culpa de les administracions que haurien de planificar sortides per fer-ho possible.
Fins fa uns anys les terres provinents de propietaris considerats grans a termes municipals minifundistes, s’anaven venent a mesura que els fills d’aquests terratinents havien estudiat, deixaven el poble i exercien professionalment al cap de comarca o la capital la carrera universitària. Famílies locals, havent adquirit aquestes finques, ampliaven el patrimoni i amb esforços i sacrifici, les plantaven de nou i adequaven a les necessitats de productivitat. Actualment resulta més difícil les transaccions comercials i, sense pagesos que les puguin conrear, s’abandonen. Aquestes propietats donaven rendiments i possibilitaven poder viure d’elles la família que les treballava. Ara deixen de treballar-se i la seva possible venda resulta difícil. Però existeix el dilema contrari; algunes finques incultivades, els propietaris que no necessiten els diners, en demanen preus alts fora de mercat i algunes d’aquestes situades estratègicament no permeten la venda d’altres més petites o de menys qualitat que hi parteixen.
Per tant hi han pagesos en actiu, nous agricultors arribats, altres que hi pretenen arribar o de sectors interessats que desitjarien explotar-les i no ho aconsegueixen perquè se’ls presenten inconvenients per adquirir-les. Com hem enumerat algunes parcel·les són massa petites, altres de difícil conreu si no en tenen d’altres del costat no permeten eixamplar l’explotació per rendibilitzar les plantacions i encara pitjor si d’algunes parcel·les estratègiques se’n demanen preus desorbitats que dificulten la compra i parcel·lacions adequades, conjuntes entre elles. Tot això provoca un desgavell que cal solucionar-ho. Cal estudiar cada terme municipal per facilitar les transaccions, trobant formes d’homologar preus, eixamplar els espais i adequar-les per rendibilitzar les collites.
Tot això només es pot aconseguir si es disposa d’un inventari de finques rústiques ermes a cada terme municipal. L’administració dels serveis territorials d’agricultura ja disposen dels mapes de cada població. Només caldria estudiar cada terme i posar a disposició d’aquells que les vulguin treballar disposar d’un mapa senyalitzant cada parcel·la, amb els preus corresponents per agilitzar les compres i el nom del propietari per poder-s’hi dirigir directament. Moltes d’aquestes finques ja serien adquirides pels seus veïns si els preus no desborden la realitat del seu valor i moltes d’altres per joves agricultors incorporats a la feina del camp. Amb els ajuts que es perceben de les administracions, i disposant dels mapes es podrien planificar les transaccions, els crèdits bancaris si els necessitaven i la rendibilitat de les explotacions.
L’administració ho ha d’estudiar i planificar per fer-ho efectiu. Les terres cal treballar-les per evitar els grans incendis forestals. Les parcel·les conreades són paradors naturals dels focs. S’han de treballar per produir fruits de proximitat i no haver-los de portar de territoris llunyans. I s’han de treballar per estabilitzar les poblacions que any rere any perden habitants i a la vegada els serveis complementaris que empobreixen el municipi. Als pobles els cal botigues, pastisseries, ferrers, paletes, escola, metges, capellans… per mantenir l’economia i activar-la en tots els sentits. I els pobles agrícoles, amb molt territori de terres que poden produir, cal ajudar-los i buscar solucions per no perdre població.
Paral·lelament cal inventariar també les cases unifamiliars que s’han quedat buides. No treballar les terres, l’emigració dels joves, la mort dels avis i el despoblament han portat a deixar barris sense habitants. També els cal un inventari, d’aquestes cases. Això s’hauria de portar a terme des dels municipis amb el suport del Departament d’Habitatge. Algunes s’haurien de rehabilitar i d’altres enderrocar per esponjar els cascs antics de moltes poblacions. Aquest és un tema que en parlarem en un altre moment. Es necessari i complementari a l’inventari de finques i el despoblament rural.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari