Després del judici de la ignomínia al més pur estil Marchena dels fets ocorreguts a la plaça de l’Absis van arribar les Festes de la Cinta i, amb elles, la designació de l’exregidor de Festes, Domingo Tomàs, com a borlista de la bandera de la Cort d’Honor de la Reial Arxiconfraria de la Cinta.
Ningú amb potestat per fer-ho va denunciar a la justícia un fet tan greu com que un partit polític de l’oposició intentés boicotejar un acte públic en el qual hi havia companyies contractades per part de l’Ajuntament, afavorint així la impossibilitat de la seva dimissió.
Així doncs, Tomàs va penjar per uns instants la bandera del Renaixement per passejar al costat d’una de més sumptuosa, a la processó del diumenge de la Cinta. Mentre uns afirmen que aquesta distinció ha estat casual i que ja estava decidida fa mesos, d’altres ho han viscut com una provocació cap a la ciutadania i com una maniobra orquestrada des de la política del partit opositor per premiar la polèmica de la plaça de l’Absis.
Una persona que és capaç de generar l’enrenou que es va generar essent un servidor públic, i que no accepta fer un pas al costat quan s’equivoca, no hauria de ser un digne representant mereixedor de cap distinció com la de dur un estendard, asseure’s en un tron o signar un llibre d’honor, més enllà de si són o no actes religiosos.
Perquè, molt possiblement, de ciutadans honrats i treballadors amb una clara devoció cap a la Mare de Déu de la Cinta, i que haurien estat il·lusionadíssims d’haver dut la borla de la bandera, n’hi havia un bon grapat més. I de ben segur que no haurien aixecat cap polèmica entre partidaris i detractors al desfilar pels carrers de la ciutat. Per tant, tampoc sembla gaire fiable la justificació de la celebració d’un aniversari de la Colla Jove de Dolçainers com a grup que toca l’Himne de la Cinta a l’entrada del pas processional a les escales de la Catedral. Convé recordar als de les panses que aquest torna a ser un altre dels actes que l’exregidor de Festes es va treure del barret per donar-li tot el protagonisme a la Colla Jove, igual que al Renaixement feia amb els Abanderats. Un acte que encara va esdevenir més important quan Meritxell Roigé inaugurà la nova plaça de la Catedral i que, ara, també s’intenta imposar com una tradició quan, en realitat, mai ho havia estat.
Però si hi ha una tradició, i força oblidada, tot sigui dit, és la del so del carilló de fusta de campanes a l’entrada de la imatge processional de la Mare de Déu de la Cinta a la Catedral. Un instrument amb un alt valor històric ja inexistent a molts dels temples, i que només sona en aquesta ocasió. Per tant, potser hauria estat més meritori que en alguna de les processons haguera estat designat borlista de l’Arxiconfraria algun dels tocadors del carilló en comptes de càrrecs franquistes i militars o altres noms polèmics com els d’Esperanza Aguirre al 1997 o el d’Antonio Cañizares al 2006. Però es veu que la cultura i les tradicions tortosines ho són o ho deixen de ser en funció de les ideologies polítiques que practiquis. I, pel que fa als aniversaris i les efemèrides, sense anar més lluny, la Bandera de la Ciutat que desfilà a l’Ofrena de Flors i Fruits, i també a la processó, va ser duta a tres mans per part de tres entitats amb més història que la Colla Jove de Dolçainers, com la Penya Ciclista Baix Ebre, els Cantaires de l’Ebre Delta-Club Universitari del Casal Tortosí i el Centre d’Esports Tortosa. Un fet que ens demostra que s’hauria pogut distingir a qualsevol dels membres d’aquestes entitats tortosines que també tenien motius de celebració.
I, al final, alguns ploraven, no sabem si per l’emoció o com un recurs teatral propi de la política de les emocions, en sentir allò de “nostra Cinta sobretot”. Ara bé, els mateixos són freds i incapaços de vessar una sola llàgrima quan són els responsables de la cancel·lació de sis espectacles d’un final de festes que va acabar fent plorar a més d’un dels seus membres, o quan nenes de dotze o tretze anys sortien plorant d’un despatx després que algú llencés per terra els seus somnis, el seu teatre, la seva música, el seu talent… o, simplement, després que algú les titllés de Shirley Temple. I és que això són només les anècdotes que et trobes quan t’aturen anònims pel carrer després de relatar un petit escrit sobre les bandositats tortosines.
*IRENE LÓPEZ és periodista.
Fes el teu comentari