Aquesta setmana fa cinc anys dels primers casos de Covid-19 a les Terres de l’Ebre. Ja feia dies que els primers casos s’havien confirmat a Catalunya i estàvem començant a preparar-nos per donar resposta. Però, com mai estàs prou preparat per a un esdeveniment com este, més encara quan estem parlant d’una pandèmia mundial de la qual no en sabíem gairebé res. La intensitat del moment, la responsabilitat de preparar tot el sistema de salut per afrontar el que sabíem que ens arribaria, van ser les prioritats de cada dia. Ens havíem d’organitzar com a territori, i així ho vam fer.
Els primers dies els vaig viure amb dolor, patiment, molta responsabilitat i un profund respecte per tot el que intuíem que arribaria. Observava el que passava en altres territoris i era conscient que acabaria tocant-nos. La prioritat era salvar vides, protegir la població i als professionals de salut. Havíem de preparar els equipaments sanitaris, ampliar llits i, sobretot, els llits de crítics. De només 8 llits per a pacients crítics, vam arribar a tenir-ne 32. Vam reconvertir serveis sencers, vam reorganitzar els hospitals i l’Atenció Primària, tot treballant conjuntament, perquè com m’agrada dir: quan sumem, multipliquem.
Recordo les reunions intensives de cada matí amb la Direcció del CatSalut i amb els companys dels altres territoris. A partir d’aquí, es desenvolupaven reunions internes i amb els responsables sanitaris del territori. A les Terres de l’Ebre, vam tenir la sort que, en el moment del confinament, els casos eren relativament pocs. La nostra forma de vida ens va ajudar a tenir més temps per preparar-nos: per blindar les residències, reforçar l’equip de salut pública, i optimitzar els nostres hospitals i centres d’Atenció Primària. Però, evidentment, el primer cas va arribar, i encara recordo aquell 13 de març, quan es van confirmar els primers sis casos: cinc membres d’una mateixa família i una cirurgiana que va obligar a aïllar tot l’equip quirúrgic de l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta. Això va desencadenar les primeres decisions importants: vam haver de cancel·lar totes les intervencions no urgents i les consultes externes. Només es feien les intervencions oncològiques i les urgents. Els cirurgians d’Amposta van cobrir les urgències a l’HTVC, i així va començar tot a les Terres de l’Ebre.
L’endemà, es va declarar l’estat d’alarma. Aquell escenari era inèdit: tot el món confinat, escoles tancades, quarantenes, mascaretes, restriccions de mobilitat… Qui ens ho havia de dir! Recordo un viatge a Barcelona, en què vaig ser l’única persona a l’autopista, amb un cotxe de Mossos d’Esquadra com a única companyia. Portava una acreditació per poder moure’m, però feia molt respecte transitar per carreteres buides.
El 19 de març vam tenir la primera mort per Covid a les Terres de l’Ebre. Durant tota la pandèmia, més de 200 persones van perdre la vida a causa del virus. Cadascuna d’aquestes morts representa una història de vida truncada, un impacte brutal. El confinament, l’aïllament i el patiment de les persones grans, els més menuts, i dels professionals de salut… Els ciutadans sortien cada dia als balcons per aplaudir als professionals de salut. Ho recordo com si fos ahir, i encara m’emociona. Molts dies, jo seguia treballant al despatx, preparant reunions, revisant protocols o mantenint reunions telemàtiques. La intensitat del moment no ens deixava descansar, dormíem poc, amb temps només per menjar i seguir treballant i organitzant, que és el que tocava fer, i sobretot prenent decisions. Les trucades eren constants: brots, canvis de protocols, nous casos, alcaldes i alcaldesses preocupats, cribratges, desescalades, confinaments, vacunació, coordinacions amb altres Departaments: Interior, Educació i Drets Socials… La feina no s’aturava, tot molt intens.
Qui m’havia de dir que em tocaria viure una pandèmia com a màxima responsable de salut de les Terres de l’Ebre? No m’agradaria reviure-ho, però tampoc voldria haver-m’ho perdut. Va ser una experiència excepcional, estressant, però que recordo i recordaré tota la vida. Recordo que començava el dia sense saber quan acabaria ni com, però també vaig sentir-me molt útil. Segurament vaig prendre decisions que, amb l’experiència d’ara, potser canviaria, però al principi sabíem el que sabíem. Amb les diferents onades, vam aprendre moltes coses i ens vam anar adaptant i aprenent a conviure amb una nova realitat i també preservant el sistema de salut perquè necessitàvem seguir atenent la població, a les persones amb problemes crònics de salut, als problemes de salut mental, la gent continuava naixent i emmalaltint i, per tant, els havíem d’atendre, vam aprendre a conviure amb la Covid-19.
El que més m’emociona recordar són les visites als hospitals, veient com havíem reconvertit espais sencers: el paritori de l’Hospital Verge de la Cinta convertit en una UCI. Em poso la pell de gallina només de pensar-hi. Tot el personal sanitari, valents i sacrificats. Se m’escapen les llàgrimes, però les guardava per a mi mateixa, per a quan arribava a casa. Puc afirmar que fins ara ha estat l’etapa més intensa de la meva vida, i crec que de la vida de tots els que hi vam participar. Tot i les dificultats, vull pensar que d’aquesta experiència n’hem extret el millor. Aquesta vivència m’ha aportat una gran força i experiència tant personal com professional.
Vull agrair la solidaritat de moltes empreses i ciutadans, que van ajudar-nos en tot moment. La Regió Sanitària es va convertir en un magatzem improvisat de material de protecció, el més preuat en aquells moments. També vam rebre donacions d’empreses que volien donar-nos menjar, cremes i altres productes per als professionals de salut. Tot això va ser un gest de generositat que mai oblidarem i que tothom va agrair.
Finalment, recordo amb emoció el dia que vam veure la llum al final del túnel: les primeres vacunes. Al principi, arribaven en comptagotes, per franges d’edat, prioritzant els més vulnerables i els professionals. Recordo amb especial estima aquell 27 de desembre de 2020, quan vam administrar les primeres vacunes a les persones residents de la residència de gent gran Natzaret de Móra d’Ebre. Més tard, vam organitzar punts de vacunació massiva, com el del Pavelló Firal de Remolins, que va marcar un canvi en les nostres vides. Vam tenir sort, ja que les vacunes es van desenvolupar en un temps rècord.
Mirant enrere, no vull oblidar el que vam viure. Amb distància, perquè vam patir molt, però també vull fer un prec a tota la ciutadania: no oblidem el que ens va passar, amb distància, però no ho oblidem. Valorem el nostre sistema de salut i els professionals que van estar en primera línia. Recordem que la salut és el més important, i que cal invertir-hi. Necessitem un sistema sanitari fort, i tots hem de treballar per reforçar-lo, per dotar-lo dels recursos que es mereix, així i només així. Tot anirà bé!
*Mar Lleixà Fortuño, portaveu d’Esquerra Tortosa i primera tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Tortosa. Exdirectora de Salut a les Terres de l’Ebre
Fes el teu comentari