Baixar dels núvols

Hi ha dies que tinc la sensació que la realitat és un lloc massa sorollós.

Tothom opina. Tothom sap què hauries de fer. Tothom té una resposta preparada per a preguntes que ni tan sols has acabat de formular. I, enmig d’aquest mercat d’opinions, hi ha una veu que costa molt d’escoltar: la meva.

És llavors quan, tard o d’hora, apareix la frase de sempre.

—Has de baixar dels núvols.

Normalment t’ho diu algú que fa anys que no mira el cel.

Durant molt de temps vaig pensar que fugir era una mostra de debilitat.

Avui sé que m’equivocava.

També he après que, quan no saps cap on anar, continuar caminant no sempre és la millor decisió.

De vegades, el més valent que pots fer és quedar-te quiet.

Esperar que el soroll s’apaivagui.

Que la pols es dipositi.

Que les emocions deixin d’empènyer’t en totes direccions.

Només aleshores apareix la perspectiva.

Perquè hi ha una diferència enorme entre escapar-se del món i buscar el punt des d’on entendre el camí que has recorregut… i descobrir quin és el que realment vols continuar caminant.

No necessitem fugir de la realitat.

Necessitem mirar-la des d’un altre lloc.

Jo prefereixo imaginar-ho com un núvol.

No perquè sigui un refugi, sinó perquè des d’allà dalt les coses recuperen la seva proporció.

Quan era adolescent, mentre molts somiaven ser en Son Goku, jo envejava el seu Núvol Kinton.

No tant perquè pogués volar.

Sinó perquè només sostenia aquells que encara conservaven una manera neta de mirar el món.

Amb els anys he entès que tots necessitem trobar, d’una manera o altra, el nostre propi Núvol Kinton.

Aquell lloc des d’on el soroll ja no decideix per tu.

On les presses deixen de manar.

On les opinions dels altres pesen una mica menys.

I on encara ets capaç de distingir què és realment teu… i què només has après a repetir.

Potser és això el que alguns confonen amb viure als núvols.

Jo prefereixo pensar que és la manera de no perdre’m abans de tornar a tocar de peus a terra.

El meu camí no ha estat una línia recta.

Ha estat un procés.

Del soroll als dubtes.

Dels dubtes als errors.

Dels errors a l’experiència.

I de l’experiència, finalment, a la serenor de deixar de buscar-me perquè, senzillament, ja sé qui soc.

Vivim obsessionats amb tocar de peus a terra.

Curiosament, gairebé sempre t’ho diu algú que confon rutina amb saviesa, costum amb experiència i resignació amb maduresa. Com si els anys, per si sols, regalessin un diploma oficial en sentit comú.

Potser per això les persones que encara conserven una mica d’imaginació desperten tanta desconfiança.

Hi ha una cosa que incomoda profundament: les persones que encara somien amb els ulls oberts.

Perquè els somnis, mentre només són somnis, no molesten ningú.

El problema comença quan algú decideix deixar de somiar-los… i començar a viure’ls.

Aleshores deixen de ser fantasies i es converteixen en possibilitats.

Potser per això les persones que somien amb els ulls oberts resulten tan perilloses.

No perquè tinguin la necessitat de canviar res.

Sinó perquè, simplement sent fidels al que són, de vegades acaben canviant-ho tot.

I això incomoda aquells que, fa temps, van confondre la prudència amb la resignació.

Sempre hi són.

No saben què soparan aquesta nit, però tenen perfectament planificada la resta de la teva vida.

—El que has de fer és…

És una frase fascinant.

Sobretot perquè acostuma a venir de persones que fa anys que conviuen amb els mateixos problemes. Una experiència personal es converteix, gairebé per art de màgia, en una veritat universal.

Hi ha qui col·lecciona records.

D’altres col·leccionen certeses.

Els records expliquen una vida.

Les certeses, massa sovint, intenten explicar la dels altres.

Va ser aleshores quan vaig començar a desconfiar de les veritats absolutes, sobretot de les que arribaven disfressades de bones intencions.

També jo vaig intentar encaixar.

Vaig intentar ser més pràctic.

Més racional.

Menys intens.

Menys curiós.

Menys jo.

No va funcionar.

Cada vegada que intentava encaixar, deixava una petita part de mi pel camí.

Al principi sembla un preu assumible.

Una paraula que et calles.

Una decisió que no prens.

Un somni que aparques.

Una emoció que amagues perquè no incomodi.

Un tros de tu que decideixes fer petit perquè els altres se sentin més còmodes.

Però arriba un dia que mires enrere i descobreixes que has deixat massa trossets de tu escampats pel camí només per agradar als altres.

I aleshores comprens una cosa.

Que encaixar no sempre és trobar el teu lloc.

De vegades és deixar de ser qui eres.

Aquest va ser el veritable aprenentatge del viatge.

Entendre que ja no necessito encaixar en la realitat de ningú.

He canviat.

Sé on vull anar.

I també sé què no estic disposat a negociar.

No necessito que ningú m’expliqui quin és el meu camí.

Només necessito prou honestedat per continuar caminant pel camí que he escollit.

La realitat no sempre és còmoda.

Ens agrada repetir que cal acceptar-la tal com és.

I és cert.

Però acceptar-la no significa deixar que ens endureixi.

La vida té arestes.

Hi ha decepcions.

Comiats.

Errors.

Renúncies.

Persones que marxen.

Projectes que no surten.

Converses que arriben massa tard.

Tot això forma part del camí.

És el vidre trencat que, tard o d’hora, tots acabem trepitjant.

Al principi cada passa fa mal.

Després aprens a continuar caminant.

I, gairebé sense adonar-te’n, la planta dels peus es va endurint.

Fins que arriba un dia que gairebé deixes de notar el dolor.

Però això no sempre és una victòria.

Perquè hi ha una diferència enorme entre haver cicatritzat… i haver deixat de sentir.

Madurar no consisteix a tenir la pell més dura.

Consisteix a conservar la sensibilitat malgrat les ferides.

Perquè només qui continua sent capaç de sentir també continua sent capaç de sorprendre’s, de confiar, de somiar… i de continuar mirant el cel.

Potser tots necessitem pujar als núvols de tant en tant.

No per fugir del món.

Sinó per recuperar la perspectiva abans de tornar-hi.

Perquè la realitat sempre ens espera.

Sempre.

La diferència és que ara hi torno amb la serenor de saber quin és el meu camí.

Potser, al capdavall, baixar dels núvols no consisteix a renunciar als somnis.

Consisteix a tornar a trepitjar la realitat sense haver perdut la mirada.

Perquè els núvols no estan fets per quedar-s’hi a viure.

Estan fets per recordar-nos que, fins i tot amb els peus a terra, encara podem continuar mirant el cel.

Continuar il·lusionant-nos.

I recordar que, encara que la vida ens obligui a caminar, mai no ens podrà prendre la capacitat d’enlairar-nos. De volar com un núvol

*TONI PONS