Matemàtiques recreatives dominicals (145)

1/ A Suïssa han fet un referèndum per establir un nombre màxim d’habitants. El topall ha rebut un “no” amb 10 punts de diferència. Els partidaris de la mesura argumentaven quelcom que us sonarà: no exactament que no s’hi cap, encara que és el titular fàcil, sinó que els serveis públics estan col·lapsats, manca habitatge i algun dia no hi haurà energia i aigua per a tothom. També l’amenaça a la identitat “pròpia” i a les llengües autòctones.

2/ Tampoc ens enganyem… La mesura posada a votació a Suïssa no plantejava limitar la natalitat, com allò d’un fill per família de la Xina. Era, ras i curt, tallar la immigració. El problema, és clar, és que si sense nous immigrants s’arriba al topall, què ve a continuació?

3/ Als que canten aquesta cançó a Catalunya els ha faltat temps per apuntar-se al bombardeig. Quanta gent hi cap a un país? I si s’ho pregunten a un país civilitzat com Suïssa, no deu ser tan dolent, oi?

4/ Per donar alguna xifra il·lustrativa… A Catalunya hi caben els 10 milions d’habitants que es pronostiquen abans de 15 anys. I de fet, en caben molts més. Només al municipi de la Baronia de Rialp, dels més extensos i despoblats del país, hi cap una segona Catalunya com l’actual si hi provoquem una densitat de població tan bèstia com la del barri de la Florida-Pubilla Cases, de l’Hospitalet de Llobregat.

5/ No ens ho inventem pas. 145 quilòmetres quadrats, a 56.158 habitants el quilòmetre quadrat, són 8.142.910 habitants.

6/ Hi ha molta més Catalunya buidada, no diguem Espanya buidada. Segurament encabir-s’hi s’hi poden encabir els milions d’immigrants que el Banc d’Espanya pronostica que es necessitaran anys a venir, ja no per mantenir les pensions, sinó perquè l’economia continuï creixent.

7/ Tema no menor… Si els salaris són baixos i precaris, malgrat les millores laborals dels darrers temps, quins miracles de Lourdes espereu en matèria de cotitzacions? I això, per cert, val tant per als immigrants com per als autòctons. És a dir, no es tracta de pagar més als nouvinguts, sinó de pagar més tothom.

8/ De passada veuríem si és veritat allò que ens cal gent de fora perquè la d’aquí no vol fer segons quines feines. Aquí mantenim l’opinió que els d’aquí no volen fer aquestes feines pel que es paga als de fora….

9/ I admetent que és un reduccionisme important, ja que hi ha altres factors implicats, com l’edat, la formació… Si tenim dos milions i mig d’aturats i ens calen, a mig termini, tres milions de treballadors, no tenim el tema bastant encarrilat?

10/ Per tant, no estem parlant de manca d’espai, sinó de com estem organitzats. I, molt en particular, no és un debat immigració sí-immigració no, per molt que a alguns els interessi plantejar aquesta dicotomia. És decidir quin model econòmic de país volem.

11/ Si volem un model com l’actual, que en les bones èpoques aporta creixement econòmic i crea ocupació, però no progrés, perquè les activitats són de baixa productivitat. I això implica que el pastís es faci gran, sí, però que la part que ens toca a cadascú sigui cada vegada més petita.

12/ Perquè s’entengui… A principis del present segle, la renda per habitant a Catalunya estava sis punts per sobre de la mitjana europea. Ara, està sis punts per sota.

13/ És clar que som més i que toquem a menys, perquè no hi ha correlació entre els dos factors. I això es tradueix també en què les càrregues fiscals i socials queden curtes per a sostenir el sistema de benestar. Però de debò la “culpa” és només de l’increment de població? Sobretot si tenim en compte que el reclamem per a mantenir el propi sistema que causa tal disfunció?

14/ O si volem un altre model, en el qual el creixement, sobretot l’expressat en xifres macroeconòmiques, no sigui tan important com el progrés de les persones i de la societat en el seu conjunt. Ho planteja el recent Informe Fènix, que no ha caigut simpàtic a tothom, segurament perquè posa el dit a la nafra.

15/ En pro seu, recordem que l’ha elaborat un equip de professionals ja no amb prestigi, sinó amb la vida resolta i propers a la jubilació. És a dir, que s’han pogut permetre el luxe de parlar clar i sense embuts.

16/ I una de les principals conclusions és que es poden canviar coses i que estan en mans dels poders polítics. Que el finançament de Catalunya no ajuda, però que hi ha marge per a donar una altra orientació a l’economia catalana actual.

17/ Des de la nostra més absoluta modèstia, ho podríem resumir així: què volem ser quan siguem grans. Discutir-ho amb serenitat ja seria l’hòstia…