‘Silenci’

Hi ha una cosa que fem extraordinàriament bé.

Fugir.

No cal córrer.

Ni mirar enrere.

Ni amagar-se.

La nostra especialitat és molt més sofisticada.

Ens escapem sense moure’ns del lloc.

Omplim l’agenda.

Mirem el mòbil.

Contestem missatges.

Posem una sèrie “només per desconnectar”.

Escoltem un pòdcast mentre caminem.

Música mentre conduïm.

La televisió mentre sopem.

I, quan encara queda un petit forat de silenci…

Ja ens encarreguem nosaltres d’omplir-lo.

Som autèntics especialistes a no quedar-nos mai a soles amb els nostres pensaments.

Com si el silenci fos contagiós.

O, pitjor encara…

Com si pogués explicar-nos alguna cosa que preferiríem no sentir.

Vivim en l’època més sorollosa de la història.

No parlo només del trànsit o de les obres del carrer.

Parlo de les notificacions.

De les opinions que ningú no ha demanat.

De les pantalles.

De la necessitat de tenir sempre alguna cosa fent soroll al nostre voltant.

Ens llevem amb el despertador del mòbil i, abans fins i tot de posar els peus a terra, ja hi ha algú reclamant la nostra atenció.

Quan caminem, auriculars.

Quan cuinem, música.

Quan fem esport, una llista de reproducció.

Quan esperem una visita, el mòbil.

Quan anem al lavabo… també el mòbil.

Siguem sincers.

Si algun dia ens deixéssim el telèfon a casa, probablement no sabríem si tornar a buscar-lo o aprofitar l’ocasió per conèixer’ns una mica.

És una ironia magnífica.

Mai no havíem tingut tantes maneres de connectar amb el món.

I, alhora, mai no havia estat tan fàcil desconnectar d’un mateix.

Perquè el silenci té un defecte molt molest.

Fa preguntes.

No les fa amb paraules.

No li cal.

Només apareix.

I, de sobte, comencen aquelles converses que fa mesos, o anys, que ajornem.

—Estàs bé… o només estàs ocupat?

—La vida que portes encara s’assembla a la que voldries viure?

—Quan va ser l’última vegada que vas fer alguna cosa perquè realment et venia de gust, i no perquè tocava?

Són preguntes incòmodes.

Per això les deixem sempre per a més endavant.

Aquest famós “més endavant” deu viure al mateix carrer que el “ja començaré dilluns” i el “quan tingui una estona”. Tothom en parla. Ningú no els ha vist mai.

El més curiós és que sovint confonem el silenci amb la soledat.

I no són el mateix.

Hi ha persones que viuen soles i respiren pau.

I n’hi ha que passen el dia envoltades de gent, de reunions, de converses i de notificacions… i, tot i així, se senten profundament soles.

Perquè la soledat no sempre apareix quan falta algú.

De vegades apareix quan hi faltem nosaltres.

Quan fa tant de temps que ens adaptem al que s’espera de nosaltres que acabem oblidant què esperàvem nosaltres de la vida.

Quan hi ha emocions que deixem d’explicar perquè pensem que no interessen.

Quan hi ha opinions que ens empassem per evitar conflictes.

Quan la rutina deixa de ser una aliada i es converteix en una sala d’espera on els dies passen sense que passi res.

Això no succeeix d’un dia per l’altre.

Ningú no es perd de cop.

És un procés molt més elegant.

I molt més pervers.

Ens anem abandonant a petites dosis.

Una renúncia avui.

Una altra demà.

Un “ja m’està bé” que, en realitat, volia dir “ja m’hi he acostumat”.

Fins que un dia t’adones que tot funciona.

La feina.

La família.

Les obligacions.

La rutina.

Per fora, tot sembla al seu lloc.

Per dins, en canvi, hi ha una petita veu que fa temps que espera el seu torn.

I és llavors quan arriba el silenci.

No per castigar-nos.

Ni per recordar-nos que estem sols.

Arriba perquè és l’únic lloc on aquella veu encara té alguna possibilitat de ser escoltada.

Potser per això ens incomoda tant.

Perquè el silenci no jutja.

No critica.

No dona consells.

No intenta convèncer-te de res.

Només et posa un espill al davant.

I els espills tenen aquest costum tan poc delicat de mostrar-nos la realitat, no la imatge que hem construït perquè els altres la vegin.

Durant molt de temps vaig pensar que el silenci era un enemic.

Que calia omplir-lo.

Eliminar-lo.

Tapar-lo amb qualsevol cosa.

Amb els anys, però, he començat a sospitar que potser era just al revés.

Potser el silenci no venia a prendre’m res.

Potser venia a tornar-me coses.

Temps.

Perspectiva.

Preguntes.

I algunes parts de mi que havia anat deixant abandonades pel camí.

No perquè les hagués perdut.

Sinó perquè feia massa temps que no les visitava.

Continuo sent humà.

Encara hi ha dies que encenc la televisió sense saber què hi fan.

Que agafo el mòbil només perquè sí.

Que busco qualsevol excusa per omplir aquell petit buit que apareix de tant en tant.

Però ara, de vegades, també m’atreveixo a caminar sense auriculars.

A conduir sense música.

A seure una estona sense necessitat d’estar fent alguna cosa.

I he descobert una cosa.

El silenci no venia a castigar-me.

Venia a recordar-me que hi havia una conversa pendent.

La més important de totes.

La que mantenim amb nosaltres mateixos.

Una conversa que podem ajornar dies.

Mesos.

Anys.

Però que, tard o d’hora, sempre ens acaba esperant.

En…

Silenci.

*TONI PONS