Les baralles verbals a Madrid, dins i fora, del Congrés de Diputats entre el PP-VOX i PSOE han desacreditat el món de la política. S’ha perdut el respecte, més que aprovar lleis pel bé de la ciutadania, l’important es maltractar-se i a veure qui la diu és grossa inclús acusant-se i infiltrant mentides clares que les pretenen fer creïbles. La premsa les escampa i alguns jutges arriben a executar-les judicialment com a vertaderes. El Tribunal Superior de Justícia, se’l desacredita des del Tribunal Constitucional per haver perseguit l’independentisme com un afer personal.
Una autèntica disbauxa inconcebible en un món considerat com a demòcrata. No podien arribar més baixos arrossegant-se uns i altres com les serps fent el ridícul amb tanta solemnitat i només amb l’afany de manar i disposar del poder polític del govern. En essència és la fórmula que exercia Joseph Goebbels a l’Alemanya nazi, mentre va ser ministres de Hitler, pretenent decantar l’opinió pública segons els desitjos del poder amb l’afany d’enderrocar l’adversari a qualsevol preu i més embolicant els més alts magistrats espanyols i tot per imposar “la unidad de la patria”, malgrat tenir els tribunals europeus en contra. Resulta penós però és així i vet aquí que molts votants els han perdut la confiança.
Les conseqüències resulten perverses quan molts votants desconcertats per aquestes disputes decanten la seva intenció a favor de l’extrema dreta per un costat i amb manifestacions violentes i multitudinàries com les que actualment es viu a França. Cal posar-hi atenció també a casa nostra perquè la Mari Carmen l’han fet servir com excusa electoral i al fons res té a veure amb els problemes de l’habitatge, malgrat mobilitzar milers de manifestants. Al fons hi ha un gran increment de població per una immigració incontrolada que necessita on viure i els habitacles promesos pel PSOE fa vuit anys no s’han construït. No hi ha prou pisos per atendre les necessitats de la societat. Els preus dels lloguers pugen i els fons voltors s’aprofiten per fer-ne negocis substanciosos que revolten la gent. I a França, també, amb l’excusa d’una escola en fallida, estructures radicalitzades s’utilitzen com a cortina de fum. I atenció que com l’any 1964 i el 1968 poden representar un abans i un després pel futur d’Europa quan els tambors de la crisi econòmica ressonen a la majoria dels països que l’integren.
Davant de tal desconcert, la Catalunya demana llibertat. Amb la repressió i l’empresonament i els exilis van tallar-ho aplicant lleis antidemocràtiques, vulnerables davant tot el món, fent servir l’excusa de “la unidad de la patria”. I això ha succeït molts cops durant els 300 anys darrers i perquè n’està farta de tantes incomprensions, promeses, enganys i reprimendes. En aquell moment –el del referèndum- governava el PP però tingué el suport incondicional del PSOE, manifestant-se conjuntament, aplicant el 155 i empresonant els autors. AI fons, en les properes eleccions, tenim les alternatives de votar per Catalunya o votar per Espanya.
Durant uns anys JUNTS i ERC han donat suport al PSOE i Pedro Sánchez ha manat gràcies als vots que disposava dels catalans. Però tantes promeses fallides com taules de diàleg, finançament propi, traspassos de rodalies, aeroports, ports, hisenda pública pròpia, immigració, entre moltes altres transferències o responsabilitats que s’havien de donar a canvi del suport, tot ha estat una mentida. Per això, els votants decebuts que volen quedar-se a casa, han de sortir i han d’anar a votar per Catalunya.
S’ha aconseguir parlar en català al Congrés en el moment que jutges sectaris imposen el castellà a les escoles i el castellà avança a casa nostra a marxes forçades. Mantenen el dèficit fiscal esgarrifós de 22.000 milions anuals, amb els quals es podria construir un gran hospital cada tres dies. Del pressupostos generals de l’estat de cada 100 euros pressupostats aprovats per invertir en actuacions a Catalunya, només se n’apliquen 40, mentre que a Madrid de cada 100 se’n gasten 200. El Corredor del Mediterrani que havia de ser una realitat fa més de vint anys, no està acabat i no sabem si d’Espanya es permetrà acabar-lo malgrat que el 60% de l’economia exportadora està entre Andalusia, Múrcia, València i Catalunya. Els diners que s’havien d’invertir a aquest corredor s’han malversat per comunicar Madrid amb capitals de província per AVE, a algunes de les quals hi viatgen cada dia una dotzena de persones. L’autopista, sobresaturada i no ampliada segons les necessitats de trànsit. O les Rodalies que durant anys no s’hi ha efectuat les necessàries inversions i no funcionen de cap manera, fent perdre a la nostra economia centenars de milions. Mestres, metges, pagesos, bombers…tot està revolucionat.
Aquesta és el preu que hem de pagar els catalans pels enganys que hem viscut durant els anys que hem donat suport al PSOE. Ara tenim al govern de Catalunya el PSC que segueix prometent, repartint milions per un lloc o altre que no saben d’on els trauran i la catalanofòbia prossegueix amb més intensitat que mai.
Davant d’aquest desconcert de molta gent que no sap si anirà a votar per la desconfiança vers els partits polítics i les seves baralles continuades o a qui votar només li queda la reflexió. S’ha d’anar a votar i fer-ho per Catalunya. Els espanyols, i els seus partits polítics, continuaran enganyant-nos però farem sentir la nostra veu i en cas de necessitat, mentre no trobem el camí de la independència que és l’única solució definitiva.
*ANTON MONNER, Gandesa
Fes el teu comentari