Quan arriben les maldades és quan s’evidencien els malbarataments generalitzats. Des del moment d’integrar-nos a la UE van aflorar diners a dojo arribats de la caixa comuna d’una Europa rica, industriosa i productiva, i els diferents governs van creure que podien gastar milions i milions sense haver-los de tornar. I quan un particular, un banc, un Estat o una confederació d’Estats presten diners, ho fan per recuperar-los amb escreix, cobrant interessos o, eventualment, per aconseguir beneficis addicionals. Alemanya, la flor i nata d’una Europa creadora de riquesa per la força de la seva producció industrial i lleialtat disciplinada de les empreses, que prestava part dels guanys de la riquesa que creava i que tenia com a interessos les mercaderies que venia, s’ha cansat de fer de repartidora quan la seva economia també ha quedat tocada pel problema impensat del Covid-19. Vet aquí les dificultats d’injectar diners a fons perdut quan la crisi del virus ataca de fort a tot el món i les economies, fins i tot les dels països rics, grinyolen amb intensitat. Davant les dificultats han tancat l’aixeta i han dit prou de repartir diners de forma directa. Han acordat concedir crèdits beneficiosos pels receptors, des del Banc Central Europeu, a empreses i estats, però s’hauran d’amortitzar, carregant les responsabilitats adquirides per cadascú.
Europa té dos blocs d’estats ben diferenciats integrats dins la Unió; els del nord, actius, creadors de riquesa i bons administradors, i els del sud que durant els anys, amb menys estructura industrial, han crescut fortament gràcies als diners que els arribaven de l’estructura supranacional. Existia la diferència que es coneixia per “l’Europa de les dues velocitats”. Al sud s’incrementava el dèficit pressupostari, mentre els del nord estalviaven i els pressupostos estatals de cada any s’equilibraven a dèficit zero. Durant aquest període, Espanya com Itàlia augmentaven els deutes per complementar les ajudes directes que arribaven de la UE que servien per construir autovies, ferrocarrils i gran infraestructures, moltes d’elles innecessàries. Espanya n’ha estat l’exemple claríssim i el nostre endeutament en el conjunt d’Estat i particulars, triplica el PIB anual. Hem tingut la sort de no incrementar l’import de les amortitzacions pels baixos interessos aplicats per les autoritats monetàries desitjosos d’afavorir les economies.
Des de la crisi del 2008, els crèdits s’han amortitzat però l’endeutament, més que estabilitzar-se, ha continuat creixent. Aquest fenomen ha sobrevingut, com a resultat de la globalització i l’aplicació del liberalisme econòmic que ha incrementat les desigualtats socials, i ha afavorit la contaminació ambiental que destrueix el planeta. Els molt rics cada cop ho són més, apareixen noves clapes de pobresa i la classe mitja es va diluint. Corrien els diners a dojo, tot resultava fàcil per tothom i les administracions es van abocar a macro construccions per guanyar les eleccions obviant els dèficits que comportaven. Amb tanta abundància la corrupció dels polítics, per pagar campanyes electorals o enriquiments personals, ha incrementat encara més els deutes estatals.
En aquest moment, l’economia mundial trontolla en conjunt i es preveu un crac dels més espectaculars de la contemporaneïtat. Per contrarestar-ho s’han d’injectar diners a l’economia per atendre en principi les necessitats bàsiques de la ciutadania però també la liquiditat de les empreses i dels autònoms. I d’aquí arriba el dilema quan els països rics tenen els pressupostos i dèficits estatals controlats. Davant la greu crisi que albira, no volen tornar a pagar “els plats trencats” i els descontrols dels països endeutats aportant diners de la caixa comunitària.
Davant aquest panorama, s’hauran d’aplicar mètodes de control i estalvi per restituir el deute i reduir els dèficits quan paradoxalment l’economia actual està basada en el consum desbordat. Els obrers necessiten treball, les empreses els cal comandes per donar-los feina, els estats han de recaptar impostos, els pensionistes cobrar cada mes i no es poden desatendre les necessitats bàsiques com són la sanitat i els serveis socials. Vivint la pandèmia hem d’aprendre la lliçó de la solidaritat, l’estalvi i preservar el mediambient, aplicant polítiques per corregir els errors comesos: hem de salvar vides humanes i, a la vegada, mantenir el benestar general. El malbaratament, queda clar, no és bo per ningú i cal aplicar noves formules per construir un món millor per tots.
ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari