‘La intolerable acceptació de la crueltat com a diversió’, per Brian Cutts

“Es pot jutjar la grandesa d’un país i el seu progrés moral, mirant com tracten els seus animals” – Mahatma Gandhi.

Aquesta frase m’ha fet pensar molt. També em fa pensar aquella gent que diu ‘No us amoïneu tant pels animals, i penseu més en els humans’. He arribat a la conclusió de què si volem pensar en els humans, si volem ser una societat amable i generosa, Gandhi tenia raó: com tractem els animals és un bon indicador. En el cas de certes activitats, l’únic objectiu de maltractar els animals és el ‘plaer’ de fer mal pel simple motiu de fer mal. Per tant, un bon pas per a millorar com a societat seria això, deixar de maltractar els animals per diversió. I potser això ens portarà un dia al punt de tractar-nos millor com a humans també.

Anant al gra, amb això vull parlar de les ‘festes’ amb bous que se celebren en algunes poblacions de les Terres de l’Ebre. Aquesta setmana se n’ha tornat a parlar, i molt, gràcies a la votació del Parlament que, en poques paraules, insta el govern de Catalunya a posar fil a l’agulla per a acabar amb aquestes activitats. Aplaudeixo la iniciativa perquè per a mi és un tema fonamental –acabar amb la crueltat com a espectacle públic. No obstant això, ja s’ha intentat aturar la ‘festa’ des de ‘fora’ abans i només es va aconseguir que una activitat que ja estava caient en popularitat tornés a rebrotar per motius electoralistes i econòmics. I ara tot pinta que anem pel mateix camí, ja que diversos partits polítics ebrencs no han tardat ni una ‘jornada de reflexió’ en sortir rebotats, posant el crit al cel en favor de les festes amb bous. I el que és encara pitjor, sembla ser que els ha agafat un atac de sobredosi de testosterona i han començat un concurs per a veure qui la pot dir més grossa, fins al punt d’afirmar que la votació del Parlament és un atac a la identitat ebrenca i les seves tradicions!

Bé, a banda del fet de que les arrels o la realitat d’algunes d’aquestes tradicions estan, per dir-ho d’una manera, exagerades en molts casos, què passaria per simplement admetre ‘Aquesta tradició s’ha d’acabar, no podem promoure la crueltat com a diversió’? L’altra paraula màgica per a intentar blanquejar aquesta aberració és la de ‘cultura’. Déu-n’hi-do, si la cultura i les tradicions es basen en el patiment, el dolor i la crueltat, i, sobretot, en fer-ne d’aquestes sensacions un espectacle públic, anem arreglats!

També han tornat a sortir les fal·làcies argumentals amb comparacions absurdes que un alumne de secundària ja sap que no es poden fer en un debat normal: per exemple, i els gossos als pisos, què? I les granges? I la gent del tercer món que passa gana? En fi. Si parlem de bous, parlem de bous.

El tema de fons és que amb aquest intent de normalitzar la ‘festa’, estem ensenyant als nostres joves que maltractar els animals i exercir la crueltat per diversió és acceptable -i això té unes conseqüències evidents, segons alguns estudis, en com ens tractem entre natros com a humans. Fins i tot si els ‘experts’ pagats per les parts interessades arriben a ‘demostrar’ que el patiment dels bous és mínim (sí, per increïble que sembli, aquesta és l’estratègia dels partits!), la clau de volta continua sent la mateixa pregunta. Volem fer entendre als joves que la crueltat és admissible i divertida?

Parafrasejant Greta Thunberg quan parla als polítics, ‘No us vull creure’. Jo tampoc. No vull creure el que diuen els polítics ebrencs quan afirmen que estan defensant la festa perquè pensen que és una activitat acceptable. Si fos així, ja podríem plegar tots. Vull pensar que no és així, sinó que són càlculs polítics –càlculs que no m’agraden però que puc comprendre. Defensar els bous en algunes poblacions vol dir recollir el vot del populisme d’una manera simple i barata. Recollir el vot i animar la gent a continuar amb aquesta crueltat. Per altra banda, per a posar-se en contra dels bous es necessita molta valentia perquè hi hauria una campanya brutal, i bruta, en contra d’ells –igual que les campanyes de pressió per a mantenir i sostenir la festa en els últims anys, ‘convencent’ els ajuntaments i veïns a donar suport, i diners, a una bogeria com aquesta. Sabeu aquella frase d’estar en el costat correcte de la història’? Doncs, els partits locals haurien de reflexionar-hi. Em sap greu pels amics que tinc en aquests partits però em sembla molt trist donar suport a la crueltat com a espectacle públic a canvi de no perdre vots a certes ciutats ebrenques.

En fi, per un moment jo pensava innocentment que, com que som al 2019, les coses han evolucionat, i aquest cop es podria esperar que els polítics intentarien passar de puntetes pel tema o exercirien una petita evolució en la direcció positiva; però resulta que no, que han de sortir tots ‘a la plaça’, agitant la bandera pro-crueltat! Què trist.

Com acabar amb la barbaritat? S’ha de treballar des d’aquí, des de les poblacions on es fan les activitats amb bous. Els ajuntaments, posant-se durs, limitant esdeveniments i pressupostos, i oferint festes alternatives. Cal educació a les escoles. Un xiquet ha d’adonar-se que la crueltat és repugnant, no divertida. També parlar-ne a casa. I la gent que diuen ‘a mi no m’agraden, però hi vaig igualment per a berenar amb els amics’, que no vagin als bous. El meu gra de sorra personal passarà per votar un partit que prometi això, a les properes eleccions. Ja n’hi ha prou.