Reconèixer Catalunya com a nació representa que els catalans tenim el dret a l’autodeterminació. El PSC lligat de mans i peus pel seus companys de camí del PSOE respecte a aquest dret avui diuen blanc, demà negre i demà passat ni blanc ni negre. Iceta i els seus mouen els seus balls segons el so de la música de cada moment. Quan els convé electoralment donen una qualificació o altra sense cap mena de dubte, com nació, o nació de nacions en un estat plurinacional, o millor no qualificar per no ofendre ningú. I així anem des de fa anys. El PSC satèl·lit del PSOE ha d’obrar segons els manen des de la matriu de Madrid. No s’hi poden enfadar; no tindrien president del Congrés i del Senat, o ministres al govern. I les cadires, els sous i els honors pesen molt, però als socialistes molts més que a altres formacions, quan l’experiència demostra clares evidències; directius d’alta hora com Felipe González o Alfonso Guerra, ara ja jubilats, amb els salaris corresponents i dons que disposen pels càrrecs que en el seu dia van ocupar, també estan instal·lats a cadires molts substancioses de multinacionals, conegudes per les portes giratòries, on per anar-hi un dia per més sense fer-hi altra cosa que presentar-se als consells d’administració, cobren sous multiplicats per vint als obrers que diuen defensar. O altres polítics que Pedro Sánchez els va haver de gratificar cedint-los una encara més substanciosa cadira al Consell d’Europa, com Josep Borrell, que aprofitant-se del dia que acudia a la reunió de l’empresa, va vendre les accions d’immediat sabent que havien de baixar. Quanta pantomima!
Ara els convé ballar per no perjudicar “la taula de diàleg” per un costat i per l’altre no enfadar-se amb el constitucionalistes de Cs, ara que se’n van a la deriva, i els volen arravatar els vots. Totes maniobres “balladores” que si bé les provoquen per mantenir les formes prudents per la dreta i per l’esquerra, el que realment causen és que la gent, fins i tot els seus, es sentin intranquils davant tants canvis, obvietats i postures diferents. Els acords de Granada avui en parlen i demà no se’n recorden i així volen quedar bé amb uns i altres. El seu procedir sembla el de Lerroux ensenyant la sardina als obrers i menjant llagostins als millors restaurants. Van votar a favor del terme nació al Parlament de Catalunya i fins i tot ho van defensar a les Corts de Madrid, havent retallat l’Estatut sense ser escoltats per la dreta del PP, quan disposava de majoria absoluta. Quan la dreta espanyola ha venut tanta catalanofòbia per les Espanyes, ells, els socialistes s’hi han sumat per no perdre pistonada anticatalana a l’Estat. I així votaren plegats aplicar el 155 que tan mal va fer a Catalunya i que encara avui se’n paguen les conseqüències. Van donar suport a la repressió de l’1-O i durant els períodes electorals s’han cansat de dir i d’anar contra els interessos dels catalans quan ara en pretenen treure els rèdits perquè els fan falta els seus vots.
Ara parlen de nació quan Iceta encara no ha anat a visitar els presos polítics, alguns d’ells, companys seus de Parlament, durant anys. Aquest polític es va afiliar al PSC tot just quan es va aprovar la Constitució i és un dels únics resistents des de l’inici de la democràcia. Sempre ha estat polític i sempre ha viscut de la política, sense altre ofici que seguir els passos del PSOE, canviant de discurs segons els manaments emanats. No va acabar cap carrera universitària de les que va començar i la política ha estat el seu objectiu únic i principal, el seu “modus vivendi” que continua, havent arribat a 1er. secretari del PSC. Parlen de nació perquè pretenen que ERC voti els pressupostos de l’Estat mentre que el PSC s’allunya de donar suport als comptes del Parlament mantenint postures més pròpies de l’extrema dreta que de la democràcia. I mantenen a la presó als polítics catalans, naturalment en mans de les altes magistratures judicials, però el govern disposa de fórmules per alliberar-los.
La política no són vaivens d’anada i de tornada, segons com bufen els vents. Som o no som, i tantes picardies de tombs al costat de la conveniència no van enlloc. Hauran d’alliberar els presos, permetre tornar els exiliats, entendre que el referèndum és ineludible perquè Catalunya és Nació i, a més, davant de les suposades corrupcions reials, instaurar la República. Diàleg tot i sempre però condicionat!
Fes el teu comentari