Tenim la fortuna d’haver nascut en aquest fràgil racó del món, travessat per un riu i amb accent tancat d’arrossals i collverds. Hem estat beneïts per la providència, creixent sobre la pell d’aquest Delta nostre, de finíssima i amfíbia silueta emergent, delicada, de la salabror del mar per a confondre’s-hi, sense arribar mai a desaparèixer del tot. Com dansant en una espècie d’agònic i argentat ball de festeig entre la terra i l’aigua, a la cadència d’unes onades que no deixen de xiuxiuejar la nostra vella història de supervivència.
Malgrat el seu atàvic aspecte decandit, i les mil amenaces que per la seua fràgil anatomia sempre l’han assetjat, aquest petit racó de món ha sabut resistir a través dels calendaris les injustícies del cel i dels homes. Fràgil però orgullós ha ensenyat els ullals quan calia defensar-se i defensar la sang que el nodria, i ha fet equilibrisme entre els aiguamolls i els canyissars perquè el mar no l’engolís quan Glòries devastadores han bufat contra la prima línia que dibuixa el seu contorn de sorra humida. Tampoc han pogut amb ell ni còleres, ni injustes lleis, ni mercuris enverinant-li les artèries, ni oblits centralistes dels seus mateixos germans. La nostra petita pàtria ha fet del “resistir” la seua forma de vida i única religió, defugint dels victimismes i les excuses, que només sabrien emprar els covards i els pobres d’esperit.
Ser fills d’una terra de feble anatomia ens ha imprès orgull i caràcter als gens, hem acabat heretant d’ella aquesta actitud tossuda, aspra i bel·ligerant per a treure-la a relluir quan ens assetgen les inclemències, desgràcies o maneres sibil·lines, i fan que a ulls del món resulti identificable la nostra genuïna Denominació d’ Origen: “SÓN D’ALLÀ BAIX”.
Que ens vingui a sobre el que hagi de venir-nos: temporals, decrets, virus coronats, oblits sempiterns i demés lloses històriques… Aquest Delta que no deixa de treure pit, perdut al cul de Catalunya, ens ha fet a la seva imatge i semblança, i precisament per això, tinguem el convenciment que ens en sortirem d’allò que sigui que ens caigui a sobre, potser nafrats o mal ferits, però sempre amb el cap ben alt. SOM D’AQUÍ BAIX. És el nostre geni, el que d’altres anomenaran tarannà.
Fes el teu comentari