En democràcia el poder polític radica en el vot popular, i això que és intrínsec a la mateixa democràcia, en realitat és solament una part més del poder, si entenem que per transformar la societat cal el poder absolut, que és el que veritablement fa que perdurin els canvis.
Quan vaig començar a tenir clar que si volia ajudar a tenir una societat més justa i igualitària havia de treballar per enfortir els valors de llibertat, igualtat i solidaritat, un gran polític i excel·lent persona, Josep Subirats i Piñana (senador, degà del Tribunal de Comptes Europeu), em va fer reflexionar sobre el fet que l’esquerra, quan governa, solament té el poder de la gent, atorgat per les urnes, però que aquest no era el poder absolut. El poder absolut té tres pilars: el polític, sorgit de les urnes, el dels grups de comunicació, i el poder econòmic. I si no tens aquests tres poders has d’anar sempre remuntant.
Per sort, cada dia hi ha més grups de comunicació independents. Així és com ha de ser, però, i aquells que no ho són? Aquí rau l’anomalia, perquè són afins a la dreta, i ja no diguéssim el poder econòmic. Aquest fet tan inherent a la dreta em fa concloure que en democràcia el poder absolut solament l’acabava tenint la dreta. I podeu pensar que això és una nimietat, però no és així, i ho hem vist en aquestes eleccions del 23 de juliol.
Com deia abans hem d’anar remuntant sempre si volem governar, i d’això l’esquerra en sabem una estona, perquè mai res ens ha vingut donat, i en aquesta ocasió s’ha vist de nou. S’ha vist que un candidat, Feijóo, mentia i mentia sense cap mena de rubor, i no obstant aquest fet no li passava factura. En algun moment vaig dir que si és ‘passava de frenada’ podia succeir com li va passar al mateix Rajoy quan la gent se’n va fartar de les mentides que defensava, i van votar Zapatero. Per cert, què encertat ha estat Zapatero en la campanya electoral fent valdre tots els avenços del govern de Pedro Sánchez i desmentint totes les falsedats de Feijóo. Finalment, aquesta i més coses han fet decantar el vot de la gent en favor d’una Espanya plural.
Perquè l’Espanya d’avui és diversa, amb molts matisos i sensibilitats, que s’han de respectar amb valentia i coratge democràtic, i dialogar des del reconeixement de ser diferents, si es vol governar. Per això, Feijóo no sumarà per poder governar, perquè la dreta pretén unificar, i avui ja no ho vol ningú per molt que s’empenyin ells mateixos, els mitjans de comunicació que els emparen, i els poderosos sectors econòmics, i més si estan abrigats per la ultradreta de VOX amb qui governen en comunitats autònomes, negacionistes de la ciència i del canvi climàtic, i amb els quals, en pocs dies, els retrocessos en llibertats han estat més que evidents.
La gent ha vist el llop apropar-se a les cases. Ja no és que anés solt per les muntanyes, en el seu ecosistema natural en una lluita constant per l’equilibri de la cadena alimentària terrestre, sinó que ja el tenim dintre de moltes administracions. I aquí, Pedro Sánchez va estar molt encertat en convocar les eleccions, no podia deixar d’involucrar-se i fer tot el que estés al seu abast per frenar la dreta i la ultradreta. Un risc que calia assumir convocant eleccions i que no ha estat en va, arran del resultat electoral d’aquest 23-J, en què el PSOE ha obtingut 7.760.970 vots, un milió de vots més que en les darreres eleccions del novembre del 2019.
A Catalunya, el PSC ha estat la força més votada, amb més d’1,2 milions de vots, i ha guanyat a les quatre circumscripcions catalanes per primer cop des del 2004. Una circumstància que ha de fer pensar a més d’un partit polític català perquè no pretengui torpedinar un govern de Pedro Sánchez. Responsabilitat i altura de mires és el que ha dit la ciutadania en aquestes eleccions. Responsabilitat per a no bloquejar un govern de progrés, i altura de mires per a fer una política útil i avançar cap al progrés, perquè Catalunya no és país per a llops.
*FRANCESC MIRÓ és secretari d’Acció Política i Món Rural del PSC de les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari