Tenir una edat significada, haver revisar arxius dels segles anteriors, i haver estudiat, escrit i publicat diferents llibres d’història, em predisposa a disposar de coneixements sobre l’ús del català públic durant els quatre-cents darrers anys, i sobretot des del cop d’estat del general Franco l’any 1936, fins l’actualitat. I entro en aquesta qüestió quan resulta preocupant que només una mica més d’una quarta part dels que vivim a Catalunya, parlem habitualment la nostra llengua mil·lenària. Aquest fet pressuposa que si amb una dècada hem perdut la meitat dels parlants, amb pocs anys l’idioma de Catalunya pugui quedar com una relíquia d’un passat gloriós d’una nació que durant els segles XIII i XIV va dominar tota la Mediterrània, des d’Ucraïna a Andalusia i d’Egipte a Itàlia, i als cent ports marítims més importants es parlava en català i les transaccions comercials s’executaven en la llengua de Barcelona, València, Palma i Sicília.
La immigració massiva que ha arribat a Catalunya durant els trenta darrers anys ens ha portat a la dràstica disminució de l’ús de la llegua pròpia, incorporant diàriament la llengua que se’ns va imposar per decret llei durant segles, que se’ns va prohibir aprendre-la a l’escola i se’ns va referenciar, a les mateixes escoles primàries, secundàries i universitàries que era de “mala educació” dirigir-te en català a un castellanoparlant. Les imposicions lingüístiques espanyoles venen de lluny, inclús d’abans que els Països Catalans fossin conquerits per la força de les armes abolint les nostres lleis, els nostres governs, la nostra justícia i com a terra colonitzada ens va obligar a ser espanyols. Des d’aquell moment, els catalans que no coneixíem altra llengua que la nostra, usant les escoles i per la força, ens van fer aprendre el castellà. I els militars que ens ocuparen, els virreis imposats que governaven, les forces públiques i les judicials, ens obligaren a dirigir-nos quan parlàvem amb ells, en el seu idioma. La imposició més flagrant va ser a la justícia. Van anul·lar pel Decret de Nova Planta les audiències de tot Catalunya, i tots els judicis havien de passar per l’Audiència de Barcelona on només s’hi podia parlar en castellà, malgrat que els catalans no el sabien parlar. El mateix que succeïa quan els castellans arribaren a Amèrica i els maies o els inques quan se’ls jutjava havien de seguir les seves lleis i la seva llengua. Era idèntic!
Aquesta conjuntura educativa ens ha portat a que una gran majoria de catalans es dirigeixin en castellà als nous arribats, sense advertir el mal que produeixen lingüísticament i la devaluació de la nostra identitat com a poble. Alguns d’ells coneixen el català però en veure que son d’origen estranger, malgrat aquesta evidència, s’hi dirigeixen en castellà. Aquest és el gran error que es comet quan cada dia arriben nous immigrants, alguns dels quals no saben que a Catalunya, la seva llengua pròpia no és castellà, pensant que l’espanyol és la llengua única de la Península. Si els catalans ens hi dirigim en castellà, que quan arriben (excepte els sud-americans) no coneixen, els nous arribats aprendran la llengua forastera i imposada i no els caldrà parlar en català perquè saben per endavant que es fan entendre igual. Així, doncs, els principals causants de la sistèmica pèrdua de la llengua, som els mateixos catalans. Hem d’entendre que així ens perjudiquem nosaltres mateixos, quan la llengua és l’essència pròpia d’un poble i el màxim signe d’identitat.
Acabada la guerra i en sortir-ne guanyadora la dictadura de Franco, es va prohibir novament usar-la a l’administració com havia succeït al decret de Nova Planta del 1716. Inclús a la Telefònica quan s’havia de demanar amb l’interlocutor que desitjaves parlar, s’havia de fer en castellà. Es va tornar a prohibir l’ensenyament a les escoles i als funcionaris imposats des d’Espanya, se’ls havia de parlar en castellà per allò de “la educación”. I aquest fet encara avui prossegueix el costum quan ens dirigim a la Guàrdia Civil, Policia Nacional o empleats de seguretat.
Els catalans tenim la responsabilitat per servar la nostra identitat no deixar caure la parla que vam aprendre dels nostres pares. I hem de dirigir-nos a cambrers, dependents de botigues o funcionaris, sempre en català. I quan ens truquen per telèfon per vendre’ns alguna producte contestar-los sempre en català i veuran com més d’un 20 per cent dels interlocutors, continuaran parlant en l’idioma que els hem contestat. Vet aquí la política marcada per JUNTS amb el tema d’immigració. A Espanya acusen sempre a Catalunya de ser els culpables de tot sense voler entendre que son ells que han imposat la seva llengua, ens cobren uns impostos que no ens tornen, els trens no funcionen, les comunicacions es fan passar per altres zones de l’estat, les obres pressupostades no es construeixen i Catalunya té el 47% dels menors no acompanyats de tot l’Estat i ara es queixen perquè es reparteixen proporcionalment per totes les autonomies. Possibilitar les competències a Catalunya representaria donar un tomb al tema de la immigració que necessita recursos per possibilitar l’acollida, la integració i l’ensenyament de la llengua del poble, i evitar les reaccions xenòfobes de Vox, i del PP a les autonomies que li dona suport.
La insubmissió és un mal presagi. Per la llengua hem de lluitar tots els catalans amb tota la nostra força. Altrament dins unes dècades, haurem de recordar-nos nostàlgicament que el català, llengua de més de 1000 anys d’història pot haver-se perdut.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari