Fa més de vint anys que sóc lluny de la meua petita terra, de la que travessa un riu i parla amb accent tancat d’arrossals i collverds. Immigrant “d’anar per casa” que marxa a la capital del món, fins aleshores conegut, per a estudiar una carrera i després guanyar-s’hi el pa, formant part d’aquella nodrida diàspora de fills pròdigs que tornen de visita cada quinze dies i per Nadal.
Alguna cançó antiga sentenciava que vint anys no són res i ara, que han passat com un sospir, per primera vegada he sentit la força del seu pes sobre les meues esquenes. Fa mes i mig que visc confinada al meu pis a la dreta de l’Eixample. De sobte aquell temps que tant ràpid s’esmunyia d’entre els dits, sense donar-me opció a pensar ni a sentir enyors gaire profunds, sembla haver-se aturat de cop. El govern ha decretat una ordre de confinament fins a una nova data que encara ningú no endevina amb certesa. Una pandèmia vinguda del remot orient s’ha estès com una taca, de tinta enganxosa, que embruta el mapa del món fins a creuar les nostres fràgils fronteres, que per a un virus microscòpic resulten una estupidesa administrativa i ridícula.
L’escala de valors, forçada per l’estat d’alarma sota el qual vivim limitats, ha donat un gir de cent vuitanta graus, i amb aquesta inesperada tombarella ens hem vist abocats a redescobrir la silenciosa rellevància del que sempre havia estat l’important sense fer gaire soroll: els nostres pares i germans, la gent amb la qual ens hem criat, els paisatges que ens pinten per dintre, el nostre nucli primigeni. Tot aquest grapat de petites coses que esdevenen les arrels atàviques i els fonaments que ens configuren i als quals els devem les ensenyances més autèntiques i irreductibles i també el patrimoni més valuós de què disposem: els primers records i l’accent que tant ens identifica.
Confinada i exiliada, ara disposo de les hores necessàries per permetre’m sentir les enyorances que durant tants anys he sabut esquivar, a força d’obviar les petites veritats de les què estic feta, abraçant-me a rellotges, compromisos, feina i d’altres ornamentals complements que tot just ara, amb l’amenaça de l’invasor diminut i corrosiu que sembla haver posat a la humanitat sencera contra les cordes, es buiden d’importància i de sentit.
Tornar-se fràgil és, en part, reconèixer les mancances, allò que ens fa falta de veritat. Aquest virus malparit, a banda d’aïllar-nos amb els propis fantasmes, ens fa tornar la vista enrere cap a les coses que ens omplen i que trobem a faltar. Si jo giro el cap veig una petita terra allà al sud, travessada per un riu que murmura amb accent tancat d’arrossals i collverds.
Una altra vella cançó, que tot just ara toca a la minicadena del menjador i m’entendreix amb la seva lletra de nostàlgies sempiternes, diu que el cor es troba mirant al sud, i han hagut de passar vint anys i un virus maleït perquè, de sobte, m’adoni que la seva tonada també és també la meua.
*FÀTIMA BELTRAN CURTO és escriptora.
Fes el teu comentari